30 anys de l'alliberament de Maria Àngels Feliu: "Les efemèrides la remouen; té estrès posttraumàtic, qui no el tindria?

Barcelona

Ara fa 30 anys, sortia per la porta de casa seva Maria Àngels Feliu. Feia 492 dies que no trepitjava aquell terra, que havia viscut segrestada, sobrevivint en un "forat humit, fosc i fred". Són paraules de la periodista Ester Carreras, cap d'informatius de Ràdio Olot, una de les persones que més va seguir el cas de Feliu. Amb quatre micròfons, ella va ser la periodista que més a prop va estar de Feliu el dia de l'alliberament. Els nervis li van fer cridar una paraulota just quan Feliu sortia per la porta. Una Feliu calmada que la va mirar i li va dir: "tranquil·la". "Em va impactar tant que aquella dona em digués allò". Ara, trenta anys després, Carreras i Feliu mantenen l'amistat.

Ampliar

En aquesta foto de Núria Santiago publicada a El Punt, apareix l'Ester Carreras amb els micros dels seus companys. Al lateral esquerre es veu una mà amb el micro de la SER. És la mà de Carme Martínez, actual directora de Ràdio Girona que recorda aquest moment amb "la pell de gallina". Elles dues, juntament amb l'alcalde d'Olot en aquell moment, Pere Macias, recorden com van ser aquells dies. El 20 de novembre del 1992, dia del segrest. I el 27 de març de 1994, dia de l'alliberament. Tots tres analitzen també què va suposar que Olot fos el centre mediàtic de Catalunya i Espanya amb la perspectiva que només pot donar el temps.

El dia del segrest

L'Ester Carreras va ser la primera persona que es va fer ressò del segrest de Maria Àngels Feliu. El segrest va ser el 20 de novembre al voltant de les deu de la nit. La trucada informant Carreras del succés va arribar 12 hores després. Va pensar que era una història massa "pel·liculera" així que va fer el que tenia previst per aquell dissabte: anar a comprar un cotxet per la seva futura filla. Però al migdia, una altra trucada amb més informació i una trobada amb algú "informat" li van encendre les alarmes. Va gravar un avançament pel butlletí informatiu de les 17.00 de Catalunya Ràdio que no va aparèixer fins al final i a les 19.00 ho va dir per Ràdio Olot. Tot indicis, cap confirmació. No va ser fins a les 20.00 que es va confirmar el que s'esperava i els mitjans van aparèixer a Olot.

A les 22.00, l'alcalde Pere Macias va confirmar que era un segrest, però durant tot el dia havia estat a la seu de la policia municipal fent "tot el possible" per solucionar-ho amb Guàrdia Urbana i Mossos d'Esquadra. Macia recorda que es va "intentar guardar certa discreció", perquè la majoria dels segrestos, deien els experts, acabaven "en les primeres hores". Però quan va veure que això no era possible, va creure necessari "donar tota la informació" al seu poble.

El dia de l'alliberament

492 dies més tard, tant l'Ester Carreras com la Carme Martínez van ser de les primeres persones a assabentar-se de l'alliberament. Eren les tres de la matinada quan va passar tot. "Va sonar el fix i em va alterar a aquella hora un Diumenge de Rams", recorda Carreras, que estava segura que "havia passat alguna cosa". Era un company seu que li deia que havien trobat la Maria Àngels Feliu i que havia de fer una crònica recordant tot el que havia passat. "Viva o morta", va ser la primera pregunta de Carreras. Encara s'emociona: "És un altre moment dels que te'n recordes per sempre més".

La Carme Martínez també dormia. A ella li va trucar al timbre l'aleshores cap d'informatius de Ràdio Girona, Ramon Iglesias que li va dir que havia aparegut Feliu. Martínez no va pensar en res, es va vestir i va baixar i quan el va veure li va fer exactament la mateixa pregunta, viva o morta. La resposta la va deixar glaçada: "Semblava impossible que estigués viva després de tant de temps".

Pere Macias la va poder veure aquella mateixa matinada. "Estava al domicili de la família i vaig estar esperant fins que va arribar". Les campanes van repicar i Olot es va omplir d'una "gran sensació de felicitat", ja que molt poca gent confiava que Feliu tornés amb vida. Quan la va veure, la farmacèutica avançava pel passadís de casa seva "fent tentines" però demostrant força i amb una frase que es repetia: "Estic bé Pere, estic bé".

El paper dels mitjans

Pere Macias ha diferenciat els tipus de periodistes que van fer la cobertura del segrest i alliberament. Hi havia el "bon periodisme" que buscava la notícia i que era "sensible al dolor de les persones", però també hi havia "personatges que venien per fer servir allò com un plató de reality show". Una cosa que, opina Macias, és "repugnant".

De fet, Carreras ha recordat que la Maria Àngels Feliu ho va passar molt malament per la telebrossa va arribar a denunciar el programa 'La Sonrisa del Pelicano' per les "barbaritats" que havien arribat a dir. Ara, Feliu "treballa i gaudeix dels fills i net", explica la periodista. Això sí, "les efemèrides la remouen; té estrès posttraumàtic", ha detallat, però "qui no el tindria".