Infiltrada darrere la façana dels hotels de luxe: "estava callada com una més"

Barcelona

Una escena demolidora. En Raül abandona una luxosa sala plena de llums de Nadal. En una ma porta una minihamburguesa, a l'altra, les restes d'un paper de regal i al voltant, els companys li diuen que no marxi. Minuts abans en Raül era fent-se una foto amb la directiva de l'hotel de luxe on ha treballat tota la vida. Ara es jubila i sospitava que tindria un regal, dels bons, però l'obre i és una motxilla de tela amb el logo de l'hotel. La decepció i la humiliació és total. Fa 32 anys va decidir que no aniria a cap festa d'empresa. Ara es maleeix els ossos.

Aquesta és una de les moltes escenes i situacions que la periodista Anna Pacheco recull al seu assaig 'Estuve aquí y me acordé de nosotros', de l'editorial Anagrama. Durant mesos va colar-se a festes, comitès i reunions de directius amb treballadors per comprovar què s'amaga darrere la façana dels hotels de luxe. El resultat és una reflexió amarga, com la nit que viu en Raül durant el seu comiat.

Entrar en el gran teatre del turisme

A partir d'un creuer i un escriptori en miniatura de casa els seus pares, Pacheco reflexiona sobre què és la vida: "treballar i anar de vacances si t'ho pots permetre". Una reflexió amb què comença el seu assaig on parla dels qui treballen quan els altres fan vacances.

Per fer-ho, Pacheco va decidir infiltrar-se, camuflar-se, perquè això li permet partir "d'una naturalitat o realitat més alliberada". La periodista recorda com alguna vegada ha intentat entrevistar directius i com aquests han adoptat una "posició de senyor de màrqueting" que quan parla "sembla una nota de premsa". Ella volia fugir d'això i, per fer-ho, es va fer passar per una més. Va ser un comitè sindical qui es va adreçar a ella i li van donar "carta blanca per fer el que volgués". Després, va buscar altres hotels i va anar "ajustant la forma d'entrar" perquè no fos "tan evident" què anava a fer.

En els moments d'observació ella estava "callada com una més". Volia aparentar una treballadora que no coneixien: "mai deia res, apuntava i estava allà". Pacheco ha admès, però, que en algun moment va passar por: "pensava que sortiria d'allà emmanillada".

Una precarietat amb prioritats

Anna Pacheco també ha parlat sobre la precarietat a la qual s’enfronten els treballadors d’aquests hotels. La periodista ha assenyalat que hi ha una “distància abismal entre els directius i el personal”, i molts cops els treballadors “saben a què juga l’empresa”. Per això, Pacheco considera que, de vegades, es veuen obligats a “treballar i fingir que els agrada la seva feina”.

Sobre el tracte amb els clients, Pacheco ha explicat com va veure que molts dels cambrers havien d’esperar els hostes a l’hora de demanar en el restaurant. A diferència d’un bar, on el cambrer es pot allunyar de la taula mentre les persones pensen què demanar, ella mateixa veia que “els visitants es permetien fer esperar el màxim de temps possible als cambrers”.

Amb tot, la periodista ha apuntat que es prioritza la salut mental al salari, una cosa no exclusiva de l'hostaleria: "hem renunciat a l'augment salarial". Pacheco ha assegurat que molts treballadors de l’hostaleria viuen “dopats amb ansiolítics, depressions i baixes”. I ho ha relacionat amb el concepte de “cultura del ajetreo”, fent referència a les llargues jornades laborals que han de complir molts d’aquests empleats: “és demolidor treballar de nou del matí a onze de la nit”.

Pacheco també ha afirmat que aquest model de feina és l’evolució de la idea del “pluriempleado”. Considera que, actualment, aquest pensament està instaurat a causa dels vídeos d’autoajuda que circulen per les xarxes, fets pels “gymbros”: “aquests emprenedors de gimnàs tenen una mena de discurs molt masculí. Diuen que es pot sortir de la pobresa, i que si t'ho treballes molt podràs ser ric com ells en tres mesos”.

Rics vs. pobres

A mesura que mirava sèries i pel·lícules que tracten la dicotomia de rics i pobres, Pacheco va veure que tenien un "rerefons molt desmobilitzador" que "en lloc de trasbalsar el poder, el que feia era assentar-lo". És per això que va voler parlar d'aquesta dualitat partint del "ressentiment de classe amb una finalitat emancipadora". Un ressentiment de classe que no va trobar: "en entorns liberals busques aquest odi de classe i et prenen per boja i agitadora innecessària", ha detallat. Ella, però, creu que "l'odi i el ressentiment poden ser emancipadors" si es canalitzen a través de "resistència, sindicats i mobilitzacions".

De moment, però el que va trobar van ser "cossos vàlids i no vàlids", on hi havia uns amos i uns treballadors que només servien per "treballar a l'hotel". Treballadors que podien utilitzar els serveis i passar una nit a l'hotel en moment molt puntuals, en sopars de Nadal o per antiguitat, però que la resta de moments "no tenien la suficient legitimitat com per estar dins", ni tan sols per portar familiars a "ensenyar el lloc on treballa".