Irina Robles: "el 'me too' ha estat un moviment tectònic que ens ha obligat a replantejar-nos moltes coses"

Andorra la Vella

Irina Robles és una de les actrius més populars del moment al nostre país. I l'ofici el porta a l'ADN. Per part de mare (Isabel Oliveres), compta amb un llarg historial d'artistes escènics, dels rebesavis als avis; de la sarsuela al radioteatre.

Irina Robles neix el 23 de setembre del 1983 a Barcelona i a casa es respira un ambient completament artístic. El seu avi era Emili Freixes, il·lustrador, amb qui la majoria de nens i joves van aprendre a dibuixar amb les seves làmines a plàstica a l'escola. El tiet havia estat vinculat al món del doblatge. L'àvia també havia fet radiotreatre. I per tant, els seus vincles amb les arts escèniques són nombrosos i des de ben curta edat. Els seus principals records d'infantesa a Barcelona estan molt relacionats amb el cinema, en companyia d'una àvia que era molt activista de la cultura i el feminisme.

Capítol a part mereixen els rebesavis materns. Ell, era director d'una companyia de trenta persones; i ella, cantant d'opera i actriu. Tots dos van començar anant de poble en poble amb els baguls a sobre, recitant per les places fins aconseguir de mica en mica fer gran la companyia, amb 30 membres. Una de les grans aventures de la parella va tenir lloc al Perú on van obrir un teatre. Segons han contat a l'Irina i ella recorda, "van patir moltes penúries, alguns van morir de febre goga però van aconseguir obrir el teatre on s'hi van estar un parell d'anys. Van representar moltes funcions i el meu rebesavi, fins i tot, va arribar a ser-ne el director". L'Irina se sent molt satisfeta de formar part "d'aquesta història d'una aventura que forma part de la nostra família i que ens omple d'orgull poder-la explicar".

Amb només 5 anys arriba a Andorra on es trasllada la família per motius laborals. Malgrat tot, guarda molts records de Barcelona, de la casa on vivien, l'escola, els amics de petits, de les celebracions i les festes. Després els seus pares se separen i, segons explica, "la consciència de la família està molt relacionada amb Barcelona, amb els meus avis, les cavalcades de reis...Guardo moments preciosos".

A Andorra entra a l'Escola Andorrana i forma part de la cinquena promoció. Els seus pares aposten per un sistema novedós, amb professorat molt jove i tota l'empenta d'una escola nova, tot i que ella ja venia del sistema Montesori. Desenvolupa tota la seva escolaritat a l'andorrana passant per tots els barracons del món.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Ampliar

Cerrar

La seva és una "infància molt feliç; molt marcada per la separació dels meus pares però molt bonica i amb molts records amb els seus avis, compartint moltes experiències".

De petita ja es mostra molt creativa, amb un gran món interior i enorme fantasia. Recorda ser "una nena molt solitària, no necessitava gaire coses, m'agradaven molt les manualitats, un mon interior que vaig canalitzar després al teatre".

S'inicia en el món dels escenaris entrant a l'Aula de Teatre d'Andorra la Vella, amb Pere Tomàs com a director. Una de les principals motivadores d'aquesta decisió va ser la Teresa Areny, companya del seu pare en aquell moment i mare del seu germà. Irina Robles reconeix que era "molt introvertida, molt tímida" i la Teresa va creure que seria interessant pel seu desenvolupament apuntar-la a classes de teatre. I efectivament va ser tot un encert perquè, segons ella mateixa explica "em va fascinar". Era de les més petites del grup i de seguida es va fer el seu lloc i ho va gaudir molt. Coincideix amb Roger Casamajor, Alfons Casal, Jessica Casal o Hector Mas en un anys que qualifica de "fantàstics". I és que per a l'actriu andorrana "el teatre cohesiona a nivell vital i emocional, proporciona un gran creixement personal" a més de coincidir "tota una generació que després s'han dedicat al món de l'art".

Ampliar

Cerrar

Amb 14 anys li canvia la vida perquè arriba al món l'Oriol, el seu germà. Fins aquell moment era filla única, neta única i neboda única. "Per mi, el meu germà és el tresor més gran que tinc. M'agrada compartir amb ell moltíssimes de les coses que em passen. El vincle és enorme. M'agrada poder acompanyar-lo en aquest camí de vida i ser-hi molt present i poder compartir moments, complicitats i recolzar-nos d'alguna manera" explica.

Fins els 16 anys no pren la decisió definitiva de dedicar-se professionalment a les arts escèniques. Irina Robles reconeix que "estava molt perduda", que no sabia si volia fer ciències, antropologia, biologia marina o quins estudis cursar. Finalmement es decideix pel teatre, perquè ho vivia molt intensament, dins i fora de casa, amb un lligam molt estret amb el Centre cultural lauredià.

Però en la decisió "hi va haver un fet molt revelador: vam baixar amb l'Aula de Teatre a veure a Barcelona 'Tot esperant Godot' amb l'Anna Lizaran i em va fascinar". Un altre moment clau que l'ajuda a triar el seu futur professional ve de la mà d'una producció de Barcelona de l'obra de Shakespeare 'Titus Andrònic' amb Àngels Bassas en un dels papers principals que també la va deixar absorta: "em vaig adonar que jo volia fer això, que volia representar aquelles històries" assegura.

Irina Robles es forma primer al Col·legi de Teatre i després a l'Institut del Teatre. I es caracteritza per ser una actriu molt polifacètica, capaç d'interpretar en cinema, televisió, teatre, publicitat i fins i tot doblatge. De totes elles, la que mes li agrada és el teatre: "el fet de respirar amb el públic, l'autenticitat, la vivència del moment que es viu en un espai escènic, que és efímera; la màgia del teatre no la desprén el cinema; m'avorreix molt el cinema, sobretot el procés; en canvi la creació del teatre, el procés, tot aquest treball, que no deixa de ser artesania -perquè l'ofici del teatre és d'artesans-, de tenir un material molt delicat a les mans per donar-li forma, transformar-lo, no només interpretar el text sinó anar més enllà perquè sigui interessant per l'espectador, una reescriptura viva, un projecte en constant evolució, m'interessa moltíssim" explica Robles.

La jove actriu andorrana creu que la interpretació enganxa tant "perquè també et descobreix a tu mateix; a més, és un espai protegit on no ens fem mal, des del joc".

Assegura que és possible guanyar-se la vida amb la interpretació tot i que és molt díficil. I entre els seus referents, dones inspiradores com la Carme Portacelli, l'Elena Pimienta, la Magui Mira, l'Anna Lizaran, la Clara Segura o la Nora Navas.

Ampliar

Cerrar

També reconeix que el món del teatre i en general de les arts escèniques és molt masclista però afegeix que "m'agradaria pensar que estem obrint-nos més de mires tot i que queda molta feina a fer". En aquest sentit creu que el moviment 'Me Too' és "supernecessari" perquè ha estat "un moviment tectònic, que ens ha posat a tots en una situació de replantejar-nos moltes coses".

Dubta que hi hagi més assetjament en el món del cinema i el teatre que a la resta, sinó que "ha estat més fàcil poder-ho manifestar publicament, perquè aquest sector té més altaveus, genera l'interès de la premsa, s'activen uns mecanismes més fàcils per denunciar que a una dona del carrer que treballa en una empresa petita i que mira al seu voltant i no veu suport per denunciar-ho".

Tant els casos denunciats a Hollywood, com els de l'Institut del teatre, més a prop, han sacsejat la vida de moltes persones "ajudant a posicionar-nos al costat de les víctimes".

Sobre l'estat de salut de les arts escèniques a Andorra, Irina Robles opina que "gaudim d'una salut raonable, tot i que hi ha molts aspectes que cal treballar". Creu que "tenim un teixit professional pobre, limitat, segurament per les circumstàncies de país" però alhora pensa que "és responsabilitat de tots, i per tant també a nivell polític i de programadors, de fer una aposta no només perquè s'omplin els teatres, sinó d'oferir productes interessants per a diferents tipus de públic, propostes més arriscades, alternatives, i no tot cares conegudes" per construir un mapa escènic més ampli.

Sobre el futur de l'Escena Nacional, diu que "a vegades em costa una mica d'ententre la institució" però es mostra "molt il·lusionada amb la jove companyia" amb qui ella particularment està fent un treball no només d'escola d'espectadors sinó també de donar les primeres oportunitats als que es volen dedicar al món artístic.

Què li cal a l'ENA per fer el salt definitiu? Irina Robles pensa que "hi ha una part que és de pressupost, que és molt infim, i també un tema de creure'ns-ho; de donar més sortida a les propostes" I és que, segons explica, la temporada passada es va estrenar 'Quatre dones i el sol', un projecte dirigit per Casamajor i cent per cent andorrà, amb un resultat espectacular que es va traduir en fer "dues funcions i punt". "Quin sentit té això?" es pregunta l'Irina, no només per la feina que hi ha al darrere, ni per la projecció exterior, sinó també "per al públic interior, que la gent del país es faci seva l'ENA".

L'experiència de Pallassos sense fronteres

Pallassos sense fronteres és per a l'Irina Robles "una de les experiències més grans vitalment que han impactat en la meva vida". La seva implicació amb l'ONG de Tortell Poltrona neix de la complicitat que es va crear amb la Pepa Plana durant la representació de l'obra 'Un tranvia anomenat desig' dirigida per Ester Nadal. "Des de petita tenia Pallassos sense fronteres al cap; sempre he pensat que l'art ha de tenir un impacte social més enllà de la diversió" diu l'Irina. I així va sorgir la idea d'impulsar una companyia femenina per fer una expedició. La primera va ser a Angola i va resultar molt difícil. Era tot just després de la guerra, en un país destrossat, amb moltes refugiades de guerres veines com Costa d'Ivori, Sierra Leone o el Congo, i "amb motxilles molt fortes, que vivien en un espai de terra de ningú i totalment desprotegides" explica. A més, el grup es va trobar uns fucionaris locals molt masclistes, molt patriarcals, alguns fins i tot acusats de corrupció. I segons Robles, "no existien moltes estructures amb les que treballar, tot era molt tèrbol. Ens vam trobar amb situacions desagradables, com convidar-nos a festes privades, amb intencions molt fosques".

D'aquesta primera experiència agredolça, passen, l'any següent, a Jordania on "sí que vam fer una feina preciosa i fantàstica perquè hi havia hagut antecedents, llaços creats, i vam poder treballar moltíssim" explica Robles.

Però un dels projectes per a l'Irina més personals i interessants ha estat obrir la seva pròpia escola de teatre. Quan acaba la carrera, té un peu a Barcelona i un altre a Andorra, combinant escenaris i viatjant molt. I arriba un moment en què necessita arrelar i decidir-se on viure-hi. "Vaig fer l'aposta per instal·lar-me a Andorra, vaig seguir-me formant, estudiant pedagogia teatral per fer classes de teatre, amb tècnica, etc., i quan vaig acabar, vaig decidir ser emprenedora, tenir una cosa meva, que jo controli, gestioni i no estigui supeditada a polítics que em diguin com haig de fer les meves classes; mantenir la meva independència. I així vaig posar tots els meus recursos econòmics en aquest projecte del què estic supercontenta" diu.

Aquest no és, però, l'únic somni que vol veure realitzat. N'hi ha un altre que, tard o d'hora, intentarà projectar: "tenir un espai d'exhibició, un teatre!".

Irina Robles ha estat la penúltima de les entrevistades a la sèrie Amb Veu de Dona que compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.