Ester Nadal: "jo sóc una dona de fer feines de teatre"
L'actriu i directora teatral andorrana protagonitza el vuitè capítol de la sèrie
Amb veu de dona. Capítol 8. Ester Nadal
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Andorra la Vella
Calixto Bieito, Joan Ollé, Lluís Homar, Sergi López, Aitana Sánchez Gijón i moltes altres primeres figures de l'escena europea han acompanyat i acompanyen la trajectòria de l'actriu i directora teatral andorrana Ester Nadal, una de les dones més destacades i amb més projecció de la nostra escena.
Malgrat disposar d'un currículum de més de quatre pàgines, en el què acumula projectes, premis i distincions de tota mena, és modesta i s'autodefineix com "una dona de fer feines de teatre".
La seva vinculació amb les arts escèniques neix molt aviat, a l'escola, amb la interpretació de final de curs d'obres de Molière o La Fontaine."En aquell moment no n'ets conscient que allò és teatre ni molt menys que pot ser una forma de vida" explica Nadal al vuitè capítol d'Amb veu de dona.
Però en realitat, a Ester Nadal l'art, la cultura, la música o la interpretació no li són alienes. "La mare pinta, els cosins són músics o intèrprets, a casa, a les festes, sempre sortia una guitarra, música...potser no era creació escènica però sí artística" explica.
Justament en l'etapa adolescent és quan comença la vocació. I com totes les vocacions, apareixen de forma amateur i de la mà d'algú: Maria Àngels Vilana, Maria Lanau, Jos Campolier i altres"bones companyies" la criden per participar en el repartiment de l'obra de Fassbinder"Las amargas lágrimas de Petra von Kant" (tota una declaració d'intencions).
Amb la Cia Atrezzo, companyia de teatre amateur dels anys vuitanta, comença a plantejar-se seriosament que d'aquesta passió en vol fer una professió i manifesta als seus pares la voluntat d'estudiar a l'Institut del Teatre: "la cara que se'ls va quedar quan els hi vaig dir que volia ser actriu és la mateixa que se'm va quedar a mi quan el meu fill em va dir que volia ser youtuber; la vida, de vegades dona lliçons molt xules" explica.
Amb 18 anys, l'Ester Nadal convenç els seus pares d'inscriure's a l'Institut del Teatre a canvi de fer"interiorisme, una professió amb la què guanyar-me la vida".
Però l'ensenyament de l'Institut del Teatre no la convenç gens, no és el què esperava, el mètode el considera anquilosat, arcàic i poc interessant. I el primer dia del tercer curs plega.
Ingressa posteriorment al Col·legi de Teatre, i allà per primer cop sent a parlar del mètode pedagògic de Jacques Lecoq, el gran revolucionari del teatre modern. Per la seva escola a París passen personalitats tan destacades de l'escena europea com Sergi López.
Ester Nadal ha de tornar a convéncer els seus pares que s'havia equivocat triant Barcelona per marxar a París però la resposta va ser molt positiva:"em van donar total suport, hi van creure i em van venir a veure moltes vegades".
Lecoq és"una xarxa, una petita secta" explica."Tots els Lecoq ens coneixem, ens esparcim pel món i sóm reconeixibles" diu Nadal.
Ester Nadal va començar sent actriu però aviat va descobrir que el camp de la direcció li agradava molt més. "Amb en Joan Ollé em vaig adonar que m'agradava més estar a l'altra banda de l'escenari, participant als assajos amb els altres actors" i així va començar una trajectòria de gran èxit a Barcelona entre finals dels anys noranta i els primers anys del nou mil·leni.
No obstant reconeix les dificultats de moltes dones per convertir-se en directores teatrals:"cada cop n'hi ha més; de la meva edat, menys, i la raó és que ja fem molt bé la nostra feina d'ajudant teatral" explica. "A cap home se li demana si vol ser director teatral després de passar per la direcció adjunta; en canvi a nosaltres, les dones, no se'ns presuposa mai que volem fer el pas; fem tan bé la nostra feina d'acompanyar, d'ajudar, etc., que creuen que no podem fer res més".
La batalla d'Ester Nadal per aconseguir el reconeixement de la direcció teatral ha estat llarga, dura i plena d'obstacles de tota mena. "Forma part del sistema patriarcal; igual que les dones de més de 50 anys desapareixen de l'escena i les pantalles de televisió perquè ja no tenen 'polvo'" explica amb duresa. Però confia molt en què la situació canviarà: "el moviment feminista està aconseguint que cada cop hi hagi més dones dirigint i fent coses molt interessants".
En aquest llarg camí, l'actriu i directora andorrana impulsa l'Escena Nacional, un projecte que gesta i tira endavant amb el darrer govern liberal. Al cap de poc temps, Nadal dimiteix: "em plantegen uns canvis que a mi no em convencen; és una decisió personal, que em costa una depressió de pastilles però personal en definitiva". Tot i així, veu l'escena teatral andorrana "molt bé" i amb bona salut.
Dins o fora del país, al teatre professional o amateur, Nadal sempre sap trobar el seu espai, com amb El Pessebre Vivent d'Escaldes:"Té molt mèrit que persones després de vuit, nou o deu hores de feina encara els hi quedin ganes de fer teatre; és molt xulo" confessa.
Igualment de còmoda es troba dirigint grans actors en grans produccions que participant en projectes alternatius com el Kabarett Protokoll, un projecte que "avui no podríem fer per la llei mordaça". Es mostra molt crítica i contundent amb aquesta llei "que persegueix artistes, titellaires o rapers" i no descarta una nova versió del Kabarett Protokoll més contundent en creure"que si no podem fer crítica, quin sentit té la nostra professió?".
Ester Nadal és molt crítica amb el context polític europeu actual. I també amb la situació de la dona a Andorra, especialment pel que fa a la penalització de l'avortament. Això sí, sempre sense perdre el somriure. "Si no som capaços d'acompanyar una dona o una parella en aquestes difícils circumstàncies som bàrbars; deixem de ser bàrbars".
En la situació actual de confinament, l'actriu andorrana explica que és un context de retrobament, de redescobriment que, malgrat les difícils circumstàncies, li està agradant molt: "ho estic vivint amb molta calma; gaudint d'obrir les finestres i escoltar una altra ciutat".
