Adaptació impactant de Bergman
Mònica López i Marta Marco protagonitzen "Alma i Elisabeth" una adaptació de la pel.lícula "Persona" d'Ingmar Bergman que es pot veure a la Sala Muntaner fins el 28 de juliol dins la programació del Grec
Marta Marco i Mònica López, a "Alma i Elisabeth", l'adaptació de "Persona" de Bergman que es pot veure a la sala Muntaner fins el 28 de juliol(GREC 2013)
Adaptar la pel.lícula d'Ingmar Bergman al teatre no era una feina fàcil, el muntatge dirigit per Magda Puyo ho aconsegueix amb bona nota.
Elisabeth, és una coneguda actriu de teatre que a mitja representació d'Electra deixa de parlar. No pateix cap malaltia, cansada de tots els papers que ha fet, s'aïlla interpretant el personatge d'una muda. La doctora l'envia a reposar a una casa vora el mar. Bergman també va escriure el guió des del llit, allunyat del món, demostrant que el patiment i les crisis creatives, poden oferir grans resultats artístics.
Mònica López, en el paper d'Elisabeth, supera un repte complicat; construir un personatge molt sòlid, que xucla energia sense utilitzar paraules. Alma , la seva infermera, amb vocació d'ajudar als altres i amb aspiracions convencionals, intenta comunicar-se amb ella oferint-li la seva confiança i intimitat. Marta Marco, en el paper d'una Alma xerraire, omplint els buits que deixa Elisabeth, aconsegueix una de les seves millors interpretacions mostrant un registre molt ampli d'emocions.
Más información
La presència virtual de la gran Vicky Peña, interactuant amb les dues actrius a través d'una projecció de vídeo, és una molt bona solució escènica que ens remet als primers plans de la pel.lícula, aconseguint una confrontació d'alt voltatge. Ella és la doctora que endevina el comportament de l'actriu muda que busca per sobre de tot l'autenticitat , perseguint "l'impossible somni de ser, no semblar", "la lluita entre el que ets per als altres i qui ets tu".
Entrar en l'univers de Bergman té els seus riscos; Marta Marco explica que, tot i no ser una obra gaire física, tant ella com Mònica López l'endemà de cada funció els fa mal tot el cos per la tensió que viuen a escena.
L'obra transmet angoixa i provoca un nus a l'estómac, responent a la idea que tenia Bergman del teatre: " posar l'espectador cara a cara amb ell mateix". Tenint en compte la bona reacció del públic , podem dir que aquest muntatge ho aconsegueix.
