El valencià: una riquesa, no un problema
Rubén Cervera, periodista
La Columna (14/03/2025) "El valencià: Una Riquesa, No un Problema"
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Alcoy
Portem setmanes amb el tema del valencià. Sempre m’ha resultat curiós quan escolte algú dir que el valencià és un problema. ¿Problema? ¿Quin problema? Per a mi, mai ho ha sigut. No entenc la polèmica, no la veig. El valencià ha format part de la meua vida des que tinc memòria, com una llengua més dins del meu dia a dia, sense més complicacions ni conflictes. Com qui té dues mans.
Els meus pares parlen valencià. Els meus avis parlaven valencià. Vaig créixer escoltant-lo a casa, al carrer, al mercat, al bar demanant un "cremaet". I mai m’ha suposat una barrera. Amb els meus veïns castellans parle en castellà sense problema, igual que amb aquells que prefereixen expressar-se en valencià. I si algú em parla en anglés, faig tot el possible per respondre-li en anglés, encara que el meu accent em delate. Perquè aprendre i parlar diferents llengües no és un obstacle; és un superpoder. Saber idiomes no empobreix, enriqueix. I, escolta, sempre ve bé saber demanar una cervesa en diversos idiomes, no?
El veritable problema no està en la gent del carrer. No està en aquells que, en el nostre dia a dia, combinem llengües sense adonar-nos-en, en aquells que ens entenem sense traves ni prejudicis. El problema està en aquells que polititzen la nostra manera de parlar, en els que intenten convertir una cosa tan natural com el llenguatge en una arma de divisió.
El valencià, com totes les llengües, és part de la nostra història. És part del que som, del que vam ser, i del que podem arribar a ser. Preservar-lo, com preservar qualsevol llengua, no és un capritx ni una imposició: és un acte de respecte cap a la nostra identitat. No es tracta d’obligar ni d’excloure, sinó d’entendre que parlar, escoltar i aprendre només ens fa més rics. El futur ja vindrà, però el que som hui depén de com cuidem la nostra cultura i la nostra diversitat lingüística. I en això, no ens hauríem de deixar dividir.
Que la llengua siga el que sempre ha sigut: un pont, i no una trinxera. I, sobretot, que ens servisca per a entendre’ns millor, encara que siga per demanar un "café del temps" sense que ens miren rar.
