Riuades

Alcoy

Uns homes amb botes d’aigua fins a la cintura van entrar a l’escola quan les classes ja estaven inundades i el pati era un llac de fang que es movia cap a algun lloc. Em vaig trobar agafada al coll d’un de tants desconeguts que van començar a travessar l’aigua carregats de criatures.

Algunes famílies van portar els xiquets a casa nostra, perquè havia sigut construïda al fons de l’hort de l’avi, cosa que venia a ser un parell de carrers enllà, encara que el tros tinguera l’entrada a l’altura de la porta de l’escola. A més, teníem dos pisos, mentre que la majoria de les cases eren només de planta baixa i gràcies. Van pujar tots els xiquets al pis de dalt i la mare intentava fer-nos dormir, mentre ella muntava guàrdia i el pare ajudava a altres veïns, perquè això era el que es feia, i el que es fa encara. Jo tenia cinc anys i era la riuada del Vallès de 1962, que deixaria 600 morts. Ningú els recorda i sembla que no vam aprendre res d’allò.

El dia de la riuada de l’Horta, fa poc més de dues setmanes, un xiquet de sis anys de la meua família va ser rescatat a les cinc del matí a la carretera on havien anat a parar, després de ser desviats de la seua ruta. El pare va aconseguir pujar a una rotonda amb el cotxe, com qui puja una muntanya, i situar-se a recer d’un camió que també s’hi havia quedat encallat i els resguardava de la força del corrent. Unai va passar molta més por que jo fa seixanta anys. Tantes hores amb l’aigua a l’altura del seient, de nit, sense veure què provocava els colps que de tant en tant es percebien a la carrosseria, ni si venia alguna cosa prou gran per fer-los mal, sabent que si l’aigua els arrancava d’aquell punt alt serien arrossegats al mar profund que hi havia a peu de carretera. Unai li va dir a sa mare: em pensava que em moria i tu no estaves amb mi. Unai no ha volgut parlar més d’aquella nit.