El dolor de recordar

Alcoy

Aquesta setmana hem sigut testimonis de relats colpidors sobre les condicions en què es vivia en la residència d'Oliver. Confesse que se'm posa la pell de gallina en recordar les paraules del que era en aquell moment cap de la Unitat d'Hospitalització Domiciliària de l'hospital, qui va acudir el 12 de març de 2020 a la residència Domus Vi. El que va trobar allí, segons les seues pròpies paraules, va ser "una hecatombe". Descriu escenes esgarrifoses: persones nues, amb els bolquers trencats, tirades per terra, demanant aigua i suplicant: "per favor, traga'm d'ací".
Però no és només el relat del personal mèdic el que gela la sang. Els familiars dels residents han explicat que ni tan sols van poder acomiadar-se dels seus éssers estimats. Un d'ells, fins i tot, va ser injustament assenyalat com a responsable d'haver portat el virus al centre, una acusació cruel que només afegeix més dolor a la seua pèrdua.
Ha sigut una setmana dura, amb massa coses per a digerir. I, sincerament, no puc evitar sentir un nus a l'estómac en pensar com tractem els nostres majors, en com permetem que aquestes situacions puguen arribar a ocórrer.
Abans d'acomiadar-me hui, permeteu-me dedicar unes paraules al meu tio Paco, una gran persona, sempre implicat en múltiples associacions i amb un entusiasme per la vida que mai es va apagar. Fins aviat, Paco.