La Ciutat de les Dones

Alcoy

M'alegra molt reprendre aquesta sana i cordial activitat com és la columna després d'un temps de descans que també és necessari, perquè les nostres obligacions consumeixen la major part de la vida. I és que cada vegada tenim més treball, cada vegada més reunions, cada vegada més formularis que omplir, cada vegada més burocràcia quan se suposa que hauríem d'alleugerir-la i dedicar-nos al que realment interessa, parle almenys del meu treball de docent en la Universitat d'Alacant.

Però no vull parlar d'això, ni del món, ni de les guerres ni de la política, ni de malalties, ni de les males notícies que escoltem cada dia. Intentaré buscar temes amables, i per això el millor és recórrer a la literatura, la música o el cine. I precisament em ve al cap una pel·lícula intranscendental i aparentment frívola com és Barbie.

Barbie és la digna hereva de l'Amazones clàssiques, la comunitat de dones que vivien en un matriarcat i que eren unes magnífiques guerreres fins al punt de tallar-se un pit per poder portar amb més comoditat l'arc i les fletxes. Algunes d'aquestes dones famoses van ser Hipòlita o la més coneguda, Pentasilea que va morir a mans d'Aquil·les en la defensa de Troia.

Però si hi ha una obra famosa de defensa de la condició femenina en l'edat mitjana és la Ciutat de les Dames, de Christine de Pizan, una autora francesa del segle XV i dona exemplar que es va guanyar la vida escrivint, traduint i ensenyant. Christine, cansada de la polèmica antifemenina que omplia els debats de l'època va idear un ideal de ciutat on només vivien dones il·lustres i on imperava la Raó, la Rectitud i la Justícia, figures al·legòriques que s'encarreguen de construir la ciutat i a l'hora de defensar els valors femenins.

Tot això és la meua reflexió de hui, per indicar que, a pesar de trobar-nos amb una història banal protagonitza per una famosa nina que en realitat també va revolucionar el concepte de joguines per a xiquetes de l'època, la "república" femenina, és a dir una ginecocràcia o més bé una ginecotopia, és un tema molt antic i al capdavall no hi ha res inventat. A mi, en particular, m'agrada veure reflectits en les manifestacions artístiques actuals, elements tradicionals i ancestrals. És una llàstima, doncs, que la directora de la pel·lícula o la seua protagonista no hagen estat nominades als premis de l'Acadèmia. I així amb temes literaris espere continuar les meues reflexions matineres.

Únete al canal de WhatsApp de la SER