Cent dies

Alcoy

Vostés recorden el que va durar Napoleó des del retorn d'Elba a Waterloo? Cent dies, tan sols cent dies, sí. Si no ho recordaven o no ho sabien per a això estic jo. I miren el mal que va fer a tota Europa, França inclosa, amb tan poc de temps.
Ho comente perquè l'altre dia, al sopar de l'Assemblea de l'Associació de Sant Jordi, algú em va nomenar que entràvem en els darrers cent dies per a traure el càrrec al carrer. I em va fer pensar que, o dec estar molt major o molt despistat, però se m'està passant l'any a velocitat de vertigen i encara no he tingut cap desterrament a cap illa, ni cap retorn gloriós aclamat i empentat pels meus seguidors, és un dir, als carrers d'Alcoi. I crec que és el moment de començar a presentar batalla, pacífica, i així iniciar la marxa per a, de victòria en victòria, aplegar fins a la derrota final. Que o molt canvien les coses o serà el proper 22 d'abril de vesprada, dia enguany associat a l'alardo.
I és que, encara que semble tinc deliris megalomaníacs, l'altre dia vam començar a esbossar el que serà la lluita amb arma blanca a la bandeja i, tot i que no és tan fàcil com quan jugaven de xicons, en agafar l'espasa i començar a escoltar els espetecs del xocar del ferro et recorre una esgarrifança per dins que deixe vosté de costat substàncies psicotròpiques varies. I enllà estàvem el meu Wellington particular i jo, -una abraçada Dani!- pegant-se espassades amb unes ganes de por, sota les mofes i xufles del públic assistent, que no té respecte per uns tipus que, com Muhammad Alí, floten com a papallones i piquen com abelles.
El que vulga veure el resultat d'aquestes classes d'esgrima, tan sols s'ha d'apropar a la bandeja l'esmentat dia i ovacionar com supporters el color que els facen l'ullet. Esperem que si corre la sang, siga amb ceba.