¡Qué bello es vivir!

Alcoy

Son les deu menys quart. Ixc de casa i salude a la xica de la panaderia i també a Mauro que ve en la furgona. Fa oloreta de pa recent fet i en retrotrau a la infantessa. Puje un poc més amunt i com sempre ja hi ha vàries persones en les seues mascotes esperant a que obriga la clínica. Cada vegada que passe pel carrer Caramanxel recorde aquells sopars de coquetes fregides al Manco amb els meus pares.

Davant del Eduardo Latorre arriben el grup de dones majors amb les seues bolses i estores per a fer gimnàstica. “Eulogía no té guasap però le diré jo demà lo del sopar” escolte que diu una. Just a mitat del pont de la Petxina passa el bus que ve d’Alacant. Com sempre, salude al seu conductor. 8 anys pujant i baixant fan bones amistats.

Un poc més avant Óscar i la seua dona estan acabant-se el cafè abans de pujar al despatx. No tinc massa clar si dir-los bones festes!, bon nadal!, bon any!, feliç any nou!, felices!... així que espere a que prenguen la iniciativa i els dic: igualment!... per a la setmana que ve ho tinc claríssim: que vinguen carregats!.

Arribe al cantó de La Rosaleda i salude a l’home que està allí sentat en terra. Aquests dies porta un gorret de Papà Noel. Apunta coses en una llibreta i mira el mòbil. Estarà congelat el pobre, pense. Arribe a la parada de taxis i salude a Jordi i als seus companys. I un poc més avall al xic de seguretat de la Seguretat, valga la redundància, Social.

Per fi obric la porta de la ràdio i pense que no necessite a l’àngel Clarence per a que m’obriga els ulls i tot i ser un poquet Mr Scrooge, tinc clar una cosa: ¡Qué bello es vivir... a Alcoi!.

Únete al canal de WhatsApp de la SER