10 anys de Germanwings: "Tenir un lloc on poder vetllar la meva mare és molt important"
L'Òscar, la Cristina i el David han reflexionat sobre la importància de tornar al lloc de l'accident, juntament amb Andrés Cuartero, cap de psicologia del SEM
10 anys de Germanwings: "Tenir un lloc on poder vetllar la meva mare és molt important"
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Barcelona
Quina és la importància de tenir un lloc on tornar quan algú ha mort? De tenir un punt al mapa que permeti connectar-te amb aquesta persona que estimaves, estimes, i ja no hi és? "És importantíssim posar en un lloc la transició del viure i morir", ha apuntat Andrés Cuartero, cap de psicologia del Servei d'Emergències Mèdiques (SEM) qui ha afegit que és imprescindible posar en un espai el record d'una persona: "Ajuda que hi hagi un espai d'expressió emocional", diferent per cada persona.
Això és el que han fet 120 famílies catalanes que han viatjat fins als Alps francesos, on avui fa 10 anys un pilot de Germanwings va estavellar l'avió que havia d'aterrar a Düsseldorf. Aquest matí s'ha fet un homenatge íntim per recordar les víctimes al poble de Le Vernet, amb ofrenes florals i unes carpes a muntades a pocs metres d'on va estavellar-se l'avió, reservades només per familiars. Alguns d'ells, fins i tot s'han atrevit a anar al lloc concret de l'accident, tot i la neu i el fred que feia.
La importància de tenir un lloc
Entre tots aquests familiars hi havia la Cristina, l'Òscar i el David. Ells dos han pujat aquest matí fins al lloc on van morir el seu pare i la seva dona. La Cristina, que va perdre la seva mare, no hi ha anat avui, però sí que ho ha fet altres vegades: "Tenir un lloc on poder vetllar la meva mare és molt important". Ells no tenen nínxols ni urnes amb cendres i poder anar fins al lloc on van morir és un "alleugeriment" i una gran "part del dol".
El David, que va perdre la seva dona, ha estat pujant des de la primera expedició organitzada per Lufthansa: "Ens van ensenyar el lloc de la tragèdia perquè fóssim conscients de la gravetat". Fer aquest viatge els va donar peu a organitzar-se i poder crear una organització per continuar amb les ascensions fins al lloc dels fets. L'Òscar, que quan va morir el seu pare tenia només 9 anys, també hi ha anat durant quatre anys seguits. Per ell, pujar fins on va passar tot li desperta "un sentiment místic i indescriptible".
GUILLAUME HORCAJUELO
GUILLAUME HORCAJUELO
"Quan estem allà és com un recolliment, ens permet meditar i sentir-nos a prop de les nostres persones estimades", ha descrit el David. Allà en silenci tothom fa el seu dol i és "un silenci que crida", ha assegurat Cuartero. El psicòleg especialitzat en emergències ha destacat que quan una persona viu una tragèdia com aquesta, cadascú ho viu d'una manera diferent.
La importància de compartir el dol
Tot i la intimitat d'aquestes trobades, també és important l'homenatge social, ajuntar-se aquestes persones que han viscut el mateix. Quan Cuartaro assisteix familiars d'una tragèdia com aquesta, ja sap que aquell espai acabarà sent un futur lloc de pelegrinatge. Un lloc on es commemorarà dates concretes, com el desè aniversari, que serveixen per "actualitzar el record", però també un lloc que sempre hi és perquè cadascú "de manera íntima" pugui anar-hi quan ho necessiti.
A banda del lloc, també és molt important el "bàlsam" que suposa compartir el dolor amb persones que han passat el mateix perquè "els permet retrobar-se i continuar relacions". De fet, Cuartero ha admès que fins i tot és més alliberador que compartir-ho amb especialistes: "Els uneix la tragèdia i han compartit un procés molt llarg", primer d'informació, o de manca d'aquesta, i després del dol.
Ara la Cristina, l'Òscar i el David estan tristos, però temples. Han pogut tornar al lloc on la seva vida va canviar i passar el dol durant aquests 10 anys, entre ells i amb ajuda psicològica. L'Òscar va tenir un psicòleg que el va estar ajudant molt durant els dos primers anys, amb qui encara manté el contacte i l'ajuda sempre que ho necessita. El David, que era un "home de 56 anys que no creia en els psicòlegs", es va trobar cridant a casa buscant la seva dona i va començar a assistir-hi, a fer esport i a practicar l'art, i ara ha "trobat la pau. I la Cristina va passar per un any d'atenció psicològica per la pèrdua de la seva mare, però l'ha seguit per altres motius. Ella avui no ha pujat fins al lloc on va estavellar-se l'avió, però hi ha de tornar abans que acabi l'any per portar les cendres dels seus avis a descansar amb la seva filla.
