Laura Gavaldà: “Cal reivindicar Néstor Almendros més enllà de posar-li nom a un carrer”
Es publica una biografia del director de fotografia que va ser el primer català a guanyar l’Oscar
Barcelona
L'any 1979 recollia l'Oscar a millor direcció de fotografia per 'Días del cielo' de Terence Malik. Però la seva vida dona per moltes més pàgines. Exilis, la 'nouvelle vague', celebrities de Hollywood. El llibre 'El retorn de Néstor Almendros' retrata la trajectòria del cineasta que es va convertir en el mestre de la llum.
L'autora
L'interès de Laura Gavaldà per la figura de Néstor té un origen familiar. El seu pare i ell eren amics d'infància, i des que ella té ús de raó que la família Almendros-Cuyàs havia estat present a casa. El va conèixer el 1984, i tot i descriure'l com una persona propera i senzilla, l'elegància del director la va fascinar. Ara, anys després d'aquella primera trobada, ha reconstruït la història del que seria el primer català a guanyar l'estatueta.
L'exili
Nascut a Barcelona l'any 1939 i fill de mestres republicans, després de perdre la Guerra Civil la seva família patiria una època molt fosca. El primer a exiliar-se va ser el seu pare, de qui van estar separats durant deu anys i amb qui es reunirien finalment a Cuba. "Quan el règim castrista es va radicalitzar, en Néstor no hi va congregar i va començar a ser represaliat. Aquí és quan marxa de La Havana amb una sabata i una espardenya, sent el seu segon exili", explica Gavaldà.
París
Intentant fer-se camí en el món del cinema, va viure en condicions miserables. "Terenci Moix, que va ser un gran amic al llarg de tota la seva vida, descrivia que va arribar a Barcelona al 62 'en un estat paupèrrim'. Però, tot i malviure aquests quatre anys, no va tirar mai la tovallola", diu Laura. I va ser Eric Rohmer qui li va donar l'oportunitat que ho canviaria tot. A partir de 'La collectioneuse', va començar a treballar amb els grans de la 'nouvelle vague' marcant estil des de bon començament amb allò que ell anomenava "llum lògica": l'ús de llum natural per sobre de tot.
Hollywood
A finals dels 70 encadenava un projecte rere l'altre. Va guanyar l'Òscar per 'Días del cielo', li arriba 'Kramer contra Kramer' amb Meryl Streep, s'instal·la en un loft a Nova York que freqüentaven noms com Jack Nicholson i Dustin Hoffman, roda 'Blue Lagoon', 'Sophie's Choice', 'Se acabó el pastel' i dirigeix 'Conducta impropia', un documental on denunciava la repressió homosexual. "Era una persona que deixava emprempta, creava curiositat. Era tímida, però extremadament culta i bon dialogant", afirma Gavaldà sobre un Almendros que, tot i rodejar-se d'estrelles del cinema, no va desvincular-se mai ni de les seves conviccions ni de les seves arrels.
La seva Barcelona
L'esperança de reunir de nou la família el va perseguir tota la vida. La seva obsessió per tornar la seva mare a Catalunya i el lligam que va mantenir amb amics barcelonins deixen veure com era de fort el vincle que sentia amb els seus orígens. "Per ell, el català era el símbol d'una infància perduda, una llengua que recordava amb molta estima". Néstor Almendros va morir a Nova York a 61 anys, però va voler que les seves cendres tornessin a Calders. Va ser, potser, l'últim acte d'amor a la seva terra.
