L'àvia centenària desnonada per error: "No em rendiré, soc una lluitadora"

Terrassa

El 19 de febrer de 2021 una comitiva judicial arribava a la Rambla de la Torrassa 95, a l'Hospitalet de Llobregat. Havien de desnonar l'àtic segona, però per un error en la senyalització dels pisos van acabar al sobreàtic segona. Un error. Un pis. Un botó a l'ascensor. La comitiva judicial -així consta a l'acta de la diligència de llançament - va trobar el pis deshabitat i va procedir a desallotjar-lo, buidant la majoria de mobles i pertinences que hi havia dins. La Rosario estava en aquell moment a casa del seu fill Emiliano perquè havia passat uns dies malalta. Aquell dia ho va perdre tot. Se'n va adonar pocs dies després.

Aleshores tenia 97 anys. Avui en té 101, han passat 4 anys des d'aquell dia i res fa pensar que pugui recuperar les seves coses: el jutjat que va investigar el cas el va arxivar argumentant que la confusió va ser "un lamentable error" però no un delicte, i ni ella ni la seva família han pogut seguir el rastre de les seves pertinences. La seva família envia cartes a polítics que mai obtenen resposta. No es tracta només d'una rentadora, una nevera, diversos llits i matalassos o una gran quantitat de mobles. El que més li fa mal a Rosario és que va perdre l'única fotografia que conservava del seu marit mort, i el llibre on estava escrivint les seves memòries. Denúncia, fins i tot, que es van emportar una garrafa de 5 litres d'oli d'oliva

Ampliar

Cerrar

"Va ser un saqueig!", diu enfurismada quatre anys després des del menjador de casa el seu fill, a Terrassa. Després de 63 anys vivint al seu pis de l'Hospitalet, fa uns mesos es va mudar definitivament davant la dificultat de ser autosuficient. Atén a SER Catalunya el dia després de sentir l'escalfor del seu barri: l'associació de veïns va muntar una concentració de suport a Rosario, que hi va assistir amb la seva cadira de rodes. "Estic molt contenta, rebre tant d'afecte és bonic", assegura. Però també llança un advertiment: "a mi ningú m'ha regalat mai res. Soc una lluitadora nata i vull recuperar les meves coses".

Un jutge va considerar que va ser "un lamentable error" però no un delicte

La comitiva judicial que va executar el desnonament assegura en el seu escrit que "no trobant a ningú dins de l'immoble, ni tampoc béns mobles de cap classe a ressenyar, vacu i expedit, es procedeix a atorgar la possessió del mateix al procurador. [...] Que els béns trobats a l'interior es donen per abandonats a tots els efectes". L'Emiliano nega la major: "és obvi que no estava buit. Aquest paper és una plantilla que s'utilitza en aquests casos, venia escrit i imprès del jutjat i no s'ajusta a la realitat".

Sobre on van anar a parar les pertinences de Rosario, la versió del manyà és que els quatre operaris que van anar amb ell a buidar el pis ho van deixar tot al carrer. La família va portar el cas als tribunals, però el jutge d'instrucció va arxivar la causa. No s'ha identificat als quatre operaris que van buidar el pis, i es considera "un error humà" que l'administrador de finques no identifiqués l'habitatge que havia de ser desallotjada correctament.

Ampliar

Cerrar

En un desnonament, les persones ocupants del pis tenen un termini de temps per a treure les seves coses, un termini que sol vèncer el dia del desallotjament. Si aquell dia tot continua allí, es consideren objectes abandonats. I passen a ser del propietari. Malgrat tot, segons admeten fonts judicials, no sempre s'és estricte amb la llei, i hi ha esquerdes i mecanismes perquè les famílies vulnerables no ho perdin tot quan són desallotjades a la força.

"Així ha estat la meva vida: res més que treballar"

La Rosario té clar que el seu no ha estat un camí fàcil. Es va quedar vídua d'hora, amb dos fills i tres germans. "Els vaig cuidar a tots fins que es van casar", assegura. "Tota la meva vida he treballat, i molt, per guanyar dos duros més. Vaig haver d'anar al camp i posar-hi hores. Els meus fills sempre em deien que no venia a l'escola com la resta de pares i mares... Jo tiempre havia de treballar. Cada dia".

I continua: "soc una lluitadora. Això si que ho admeto. Perquè a mi ningú m'ha regalat res". Amb els seus 101 anys no perd l'esperança de recuperar les seves coses, però té clar que serà complicat. De moment, es conforma amb el suport de la seva família i la calor dels seus veïns, encara que admet estar "cansada" després de tants anys. "Els meus peus i les meves mans ja no em sostenen. És molta vida", assegura.

Únete al canal de WhatsApp de la SER