El dia que va canviar per sempre la música i la ràdio

Barcelona

“Esteu bojos? Creieu que a Ràdio Barcelona es canta així per les bones o què?” Així ho va deixar anar la mare de Serrat a l'artista i als seus col·legues, que amb prou feines comptaven 21 anys, quan li van dir que volien anar a cantar al carrer Casp de Barcelona, a la ràdio. I ho van fer. I aquell dia ho va canviar tot.

Salvador Escamilla feia un any que estava al capdavant del programa Radio-Scope, i va ser qui li va donar la primera oportunitat al noi del Poble-sec, que fins aleshores tocava al seu carrer, amb els amics i per als veïns. Va ser un 18 de febrer, avui fa 60 anys, Serrat va baixar l'escala de cargol que conduïa a l'estudi Toresky i va tocar i cantar per primer cop davant del públic. I va sonar per la ràdio de tot el país i en català: “Me la van regalar quan em voltaven; somnis dels meus setze anys, encara adolescent; entre les meves mans que tremolaven; jo vaig prendre ben fort aquell petit joguet”, cantó esa primera vez, versos dedicados a su guitarra".

“Estava tan nerviós que no recordo res”, rememorava l'artista fa uns mesos durant la gala del centenari de la ràdio. “Però va agradar i per sort em van aplaudir”. Serrat acabava de fer 21 anys. I la ràdio, 40.

Avui aquell jove i la guitarra tenen 81 anys. I la ràdio, que va començar aquí, ja és centenària. Han crescut junts i junts s'han fet imprescindibles l'un per a l'altre. A aquesta primera 'Guitarra' li van seguir moltes altres baixades al Toresky: 'Ara que tinc vint anys', 'Els Vells Amants' o 'Me'n vaig a peu', cançons d'un noi de vint anys que retrataven ja tot un país i que estaven començant a canviar-lo. I la resta de la història és de sobres coneguda.

Fa poques setmanes Serrat va tornar a entrar al número 6 del carrer Casp. Com aquell mes febrer i com tantes altres vegades. Amb el mateix somriure entremaliat i seductor, i la mateixa amabilitat del xaval de 20 anys que buscava una primera oportunitat. Com si no hagués passat res. Com si no hagués triomfat pel món sencer durant sis dècades, el nano va entrar a Ràdio Barcelona amb la naturalitat de qui entra a casa. Perquè és casa seva.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Aquesta última vegada ho va fer, generós, per sumar-se a l'homenatge a Òscar Moré, company de Ser Catalunya que ens va deixar de sobte, massa aviat i potser sense saber que el seu programa, Llapis de Memòria, s'ha convertit en només 5 anys en tot un clàssic de la ràdio. Un programa d'històries de vida a través de les cançons i les músiques dels convidats. “Un programa on escoltar la vida compartida amb la vida dels altres”, en paraules de Serrat, que afirma que “la música i les cançons formen la memòria”. I ho diu ell.

I va acabar, assegut al nou estudi Toresky, allà on va cantar per primera vegada, declarant el seu amor al mitjà: “Estic afectivament molt lligat a la ràdio, i la meva carrera professional també. M'heu fet molt feliç”, deixa anar. I ell a nosaltres. I ell a la ràdio.

I ni Serrat seria Serrat sense la ràdio. Ni la ràdio d'aquest país seria la ràdio que avui és sense les cançons d'aquest jove del Poble-sec i la seva guitarra que han explicat i cantat totes les generacions.

Però per sort es van creuar un dia qualsevol de febrer al carrer Casp de Barcelona. Allà on comença tot.