La família, la imprescindible per curar les ferides de l'anorèxia

Barcelona

Els aturapensaments és la manera que l'Agnès i la seva família van trobar per anomenar els antidepressius i antipsicòtics que s'havia de prendre per l'anorèxia nerviosa que li van diagnosticar: "Era una manera més bonica i agradable". Tenir una malaltia mental mai és fàcil, i menys si tens 17 anys i estàs en plena etapa del Batxillerat.

Es calcula que entre un 5% i un 8% de la població adolescent pateix un Trastorn de conducta alimentària (TCA), com l'Agnès. I cada vegada més s'estan buscant noves i millors maneres superar la malaltia. La novetat que ha implementat l'hospital Sant Joan de Déu és incloure al 100% la família en el tractament; ingressant-los juntament amb les pacients a uns apartaments al costat de l'hospital. Ja fa un any que funciona i s'han donat les primeres altes.

Avui a El Balcó coneixem la recuperació de l'Agnès, on han estat clau pares, germanes i amigues; i també el nou servei d'aquest hospital català, amb la doctora Anna Aranda.

Necessitat de control

"Em van diagnosticar anorèxia el desembre de 2021, ara fa 3 anys, cursava 2n de Batxillerat", ha recordat l'Agnès, "però la meva malaltia no comença al 2021, sinó dos anys abans". Ara és conscient de tot el que li va passar, "sentia que no estava bé amb mi mateixa i ho vaig acabar focalitzant amb el cos i el menjar, per controlar alguna cosa de la meva vida". Ella volia ser acceptada, i la manera que va trobar la seva ment va ser controlar el seu cos.

Recorda que la malaltia la va acabar aïllant de tots i de tot. La seva germana gran, la Gemma, barrinava molt què li podia passar, ja que l'Agnès és una persona "que es fa notar molt" i aquells mesos "va desaparèixer, es va anar apagant".

Únete al canal de WhatsApp de la SER

L'Agnès sabia que li passava alguna cosa, fins i tot alguna vegada li havia passat pel cap la paraula anorèxia pel cap, però el seu cervell li feia treure aquesta idea es focalitzada en buscar estratègies per seguir tenint el control del menjar. Va arribar un punt que "va ser insostenible" i es va dir a si mateixa: "O surts d'aquí o no saps com acabaràs".

El dia del prou

7 de desembre de 2021. Aquest va ser el punt d'inflexió que va canviar la vida de l'Agnès. Ho recorden ella i la seva germana, estaven un dia dinant a casa i la Gemma feia temps que veia coses que la preocupaven. Es van discutir molt i la germana gran li va acabar cridant: "Què faràs el dia que et passi alguna cosa molt greu?!". PAM. L'Agnès va agafar la porta i va marxar.

Va trucar les seves dues amigues de la infància dient-los d'anar a fer un passeig, necessitava explicar-los alguna cosa. Els va explicar tota la veritat i van ser elles qui la van portar de nou a casa. Una es va esperar amb l'Agnès fora i l'altra va reunir la família al menjador i els va explicar tot el que li havia confessat l'Agnès. "Fins i tot en aquell moment hi havia una part de mi que em deia que l'havia cagat", ha confessat l'Agnès, "però sort que ho vaig fer".

Perdre-ho tot per recuperar-ho

10 de desembre de 2021. Després de la caiguda de la bomba a casa, tota la família es va posar en marxa per ajudar l'Agnès i tres dies després va començar el tractament. Li van diagnosticar anorèxia nerviosa, cosa que li va costar d'entendre i també d'acceptar tots els pasos que havia de fer.

Primer pas: la teràpia grupal. "Jo no li he d'explicar la meva vida a gent que no em coneix de res". Segon pas: Sessions amb la psicòloga i pàgines de restriccions: "Jo a aquesta dona li tiraré una cadira pel cap". L'Agnès ja no podia tenir miralls a casa, tots tapats, tampoc anar a comprar si es veia la talla de la roba, no podia triar el menjar ni anar al lavabo acompanyada. La seva família i amics es van convertir en policies.

Ampliar

Tres anys després ja està al nivell tres del seu tractament, el previ a la pre-alta i l'alta. És un nivell de més llibertat, ja pot triar què menja, comprar roba i mirar-se al mirall. Les noies amb qui va compartir teràpia de grup són les seves amigues i la Fàtima, la seva psicòloga, una de les persones a qui més agraïda està: "Ara entenc que m'ho van treure tot per retornar-m'ho d'una manera més sana".

Minerva

La família va ser clau en el procés de recuperació de l'Agnès i ho és en tots els malalts amb TCA. D'aquí que Sant Joan de Déu hagi iniciat un servei que inclou pares i germans en els tractaments dels TCA més greus, Minerva. La psiquiatra, Anna Aranda, membre de Minerva, ha explicat com ha evolucionat l'abordatge dels trastorns, passant d'un tractament que "se centrava més en la recuperació física" a un que vol crear uns hàbits permanents, tant en el pacient com en la seva família que és qui l'acompanya.

Van estudiar experiències similars en altres països i van crear Minerva, que consta de tres fases, que entren en joc després de la recuperació nutricional de la pacient. La primera fase és un ingrés hospitalari en què els pares no ingressen, però són partícips, assistint a teràpies i als family meals. Les famílies fan els àpats junts a l'hospital, amb estovalles, coberteria i menjar de casa, i els professionals estudien les dinàmiques i ajuden els pares a gestionar la situació.

Ampliar

La segona fase consisteix en què tota la família, germans inclosos, es traslladen a viure durant aproximadament dues setmanes en uns apartaments propietat de l'hospital. Allà el que fa l'equip mèdic és "anar treballant totes les dificultats i contactant amb l'entorn més natural", ha apuntat la doctora. És a dir, treure de l'hospital les dinàmiques de recuperació perquè passin a ser part de la vida d'aquesta família. No és una situació fàcil, "el tractament és molt exigent i han d'estar preparats". Els pares han de deixar temporalment la feina i els germans faltaran dies a l'escola o institut. L'últim pas és replicar aquesta realitat a la casa del pacient, a l'entorn del dia a dia, i és l'equip mèdic qui es trasllada al domicili.

Aquest tractament és només pel 20% o 30% dels casos, els més greus que ja fa més d'un any que estan ingressats i no s'han recuperat. Després d'un any, Minerva ja ha donat les seves primeres altes.