"Va ser un part bonic, tot i que la Gretel s'hagués mort"

Barcelona

La Gretel tenia 41 setmanes quan va morir dins el ventre de la Jèssica, la seva mare: "Era la nostra filla i avui tindria 7 mesos". La Paula, l'altra mare de la Gretel, ha recordat el shock d'aquell moment, ja que la Jèssica havia notat moviment fins l'últim moment. "Vam anar a fer monitors i tot estava bé, just aquella matinada van començar les contraccions", ha descrit la Paula, "vam anar a l'hospital, li van fer corretges, però ens van dir que era massa aviat". Va ser després de celebrar l'aniversari del seu altre fill, l'Àrun, que van tornar a l'hospital ja amb la intenció de tenir la Gretel, "però no van trobar el batec".

La Gretel havia mort, però la Jèssica l'havia de parir, tot i que en un primer moment només pensava en què l'adormissin i li traguessin el nadó. El part? "Bonic, encara que la Gretel s'hagués mort". La Jèssica recorda com per elles havia de néixer i moure's, però no ho va fer: "Va ser difícil aquesta imatge". A més, també va ser "reparador". La Jèssica no tenia bon record del seu primer part, el de l'Àrun. No es va sentir "activa". Li van posar una dosi tan forta d'epidural que "no sabia quan havia d'empènyer". A posteriori agraeix que li aconsellessin tenir un part, com a part important per la recuperació i el dol.

Al part va ser-hi la Maria Llavoré, llevadora des de fa més de 20 anys i ara especialitzada en la mort perinatal. El de la Gretel és un part que recordarà sempre: "Va ser una nit molt difícil", Malgrat tot, creu que acompanyar aquestes famílies és "l'essència de la humanitat", perquè "aquestes criatures sempre deixen alguna cosa". Els parts són diferents, perquè la felicitat del naixement d'un nadó passa a ser un silenci, "un silenci molt bonic". Per ella, l'important és deixar fluir els sentiments per convertir una situació que és molt dolorosa en amor pur.

El postpart

Després del part, la Jèssica i la Paula van poder passar unes deu hores amb la Gretel. També va anar-hi el seu germà, l'Àrun, i van poder fer-se fotos en família. Van ser unes hores molt importants per la família, ja que "és l'únic que et queda al final". Per ser Espanya, aquestes deu hores són moltes. De fet, tot i que estan agraïdes, les dues mares han opinat que caldrien millores: més temps i un espai més còmode per poder passar unes hores amb la criatura.

Ampliar

Hi ha països al nord d'Europa, han destacat, que està molt més normalitzat passar temps amb els nadons. A Suïssa, per exemple fins i tot se'l poden emportar a casa i passar els dies que calgui amb ell, sempre amb control des de l'hospital.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

El més difícil, però va ser tornar a la rutina, al dia a dia, per molts comentaris que han rebut com "almenys en tens un" o "sou molt joves". La Jèssica i la Paula han lamentat que paraules com aquestes "lluny de fer-te sentir millor, et fan mal, perquè invaliden el que estàs sentint". De fet, han assegurat que "a vegades és millor un silenci o un estic aquí que donar consells perquè la persona estigui millor".

La mort perinatal, abans i ara

Ara són moltes les llevadores com la Maria que s'han especialitzat en el dol perinatal. Abans "la gent no ho feia perquè tenia por", ha recordat. I ara, gràcies a les famílies que expliquen què necessiten, els i les professionals han pogut aprendre, fer formacions i, així, deixar de tenir por. Ara són la gran majoria de les llevadores les que estan formades en aquest àmbit, el del dol perinatal, i poden acompanyar les famílies a qui se'ls ha mort un nadó. A Catalunya, la taxa de mort perinatal és del 4,68, la majoria al primer trimestre d'embaràs, afectant 1 de cada 4 dones embarassades.

Ha canviat l'acompanyament, i també el tracte a les mares. Abans no se'ls deixava veure el nadó, després el veien en mans de les llevadores, i a poc a poc les famílies han aconseguit que puguin passar hores amb el seu fill o filla, fer-li fotos i així recordar-los, com van fer la Jèssica i la Paula. Ara, cada mes van als Grups d'Ajuda Mútua de Petits amb Llum on comparteixen experiències i sentiments amb altres pares i mares a qui també se'ls ha mort un fill.