Vocació heretada: compartir ofici amb el pare

Barcelona

L'Eduard Solà cobreix informació del Girona a Catalunya Ràdio. En Nil Solà, ho fa a la SER. En Juan Ramón és maquinista de Renfe, i en Juan Ramón júnior, també condueix trens. Són dos pares i dos fills amb un denominador comú: els fills fan la mateixa feina que el pare. De tal pare tal fill. Avui expliquen a El Balcó, perquè van triar la mateixa professió que els seus pares i aquests com es van sentir en veure que els seus fills seguien els seus passos.

Triar el futur

El Nil va tenir claríssim des d'un primer moment que es volia dedicar al periodisme. Des de petit veia i practicava esport i també veia com el seu pare "retransmetia partits de futbol o bàsquet". De fet, el seu pare, l'Eduard, ha recordat com arribava a casa i el seu fill "narrava els partits de la Play". Ser maquinista, en canvi, no va ser la primera opció del Juan, que va començar amb 18 anys a estudiar un grau de Matemàtiques i analítica de dades. "Em vaig adonar que no m'agradava", i ho va deixar. Ja amb 20 anys fets, podia entrar a l'escola de maquinistes i "veient el pare de què treballava" va decidir dedicar-s'hi: "Vaig dir maquinista també".

Els dos pares creuen que han tingut alguna cosa a veure amb la professió actual dels seus fills. Tots dos se'ls emportaven a la feina per compartir la passió pel futbol i els trens. L'Eduard, per exemple se l'havia endut quan "no era tan complicat entrar als camps". El tenia darrere seu i algun dels seus companys "l'havia alliçonat" fent-lo apuntar certes coses o ajudant amb el material. "No va ser una obligació", ha assegurat l'Eduard, però "ell sempre venia darrere".

En Juan també s'enduia el seu fill al tren: "M'acompanyava i obria la porta de la cabina per veure com treballava". En Juan pare sempre havia estat fascinat pels trens, que és una cosa que considera que té "màgia pels nens". De fet, en Juan fill de petit sempre deia que el seu pare era maquinista i als seus amics "els agradava".

Les reaccions dels pares

Quan el Juan va saber que el seu fill volia ser maquinista de tren va tenir “una gran alegria”: “Els trens m’ho han donat tot, és una feina apassionant", ha reconegut en Juan, i ha afegit que, a més, "té una estabilitat econòmica”. Una raó de pes que el seu fill va comprovar parlant amb altres maquinistes, que li van dir “estava perdent el temps”, perquè els salaris dels conductors de tren són “més interessants que molts estudis”. I més si no li agradava el que estava estudiant.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Per la seva banda, l’Eduard ha reconegut que, quan el seu fill parlava de ser periodista, tant ell com la seva dona intentaven “treure-li del cap” aquesta idea. Tot i això, era “impossible”, perquè el Nil “ho tenia molt clar”. Des de petit, ja “tenia obsessió pel periodisme esportiu”.

Un dels motius pels quals l’Eduard no veia clar que el Nil fos periodista, tenia a veure, precisament, amb la incertesa de la professió: “El sou no està tan assegurat com en altres oficis”. En el seu cas, depèn molt del moment en què es troba el Girona i de la divisió en què juga. Per això, en aquest moment, està “molt content” de la feina del seu fill.

Competència i complicitat

En Nil i l'Eduard són competència directa, tot i que mai diuen cap notícia que l'altre no sàpiga. El fill admet que "narrar ho fa millor" el seu pare, però és "l'única cosa". Una rivalitat sana que no tenen tan directament en Juan pare i fill perquè no estan presents quan l'altre condueix, però sí que tenen debats sobre què fer en diferents situacions perquè "el temps canvien i es pot canviar la manera de fer", ha admès en Juan fill.

Malgrat això, compartir professió també els ha donat una complicitat especial. "Sempre hi ha feeling amb els fills, però quan comparteixes la feina...", s'ha emocionat en Juan pare. L'Eduard ha afegit també la importància de "compartir la passió". Una passió que els porta a tenir converses de feina constantment que la resta de la família ha d'aturar, però quan pare i fill comencen, res ho para.