"Des de molt petita, el meu pare sempre em deia que jo el buscava, que jo volia això, sentia que era culpa meva"

Barcelona

En una conversa a l'Aquí Catalunya, la Irene ha compartit el seu testimoni esquinçador sobre els abusos que va patir a la infància per part del seu pare. La jove, ara ja major d'edat, ha detallat amb coratge els anys de tempesta que va enfrontar en mans d'algú en qui confiava. Els abusos, que van començar des de petita, van deixar cicatrius emocionals profundes a la vida de la Irene: "Per culpa d'aquest episodi vaig haver d'ingressar en un centre psiquiàtric. Sempre queden seqüeles".

La vida d'una persona que ha patit abusos és molt diferent de com la societat la percep. La Irene explica que l'educació que es fa sobre els abusos està molt centrada en els abusos patits per part de desconeguts com: “Anar pel carrer i que abusi de tu un home desconegut", però no tant que pugui abusar de tu una persona del teu entorn de confiança, com un familiar, per tant, identificar-ho és molt més difícil.

En aquesta línia, la Irene comenta que quan era petita ella no sabia que els abusos podien donar-se dintre de la família. Ho veia com una cosa quotidiana a la seva casa, no podia discernir si el que estava passant estava bé o estava malament, perquè no tenia consciència que el seu propi pare pogués abusar d'ella: "Com mai m'havien parlat que això podia passar, que el teu pare pogués abusar de tu, doncs jo, fins als 10 anys, no sabia què m'estava passant. Jo no ho veia ni malament ni bé".

A mesura que anava creixent, la Irene es va anar assabentant que això que estava passant no era normal, que no estava bé: "Això era una cosa de persones adultes i que el que estava passant-me amb el meu pare, estava malament". A més, ella mateixa explica que quan a l'escola va començar a estudiar la reproducció sexual a les classes de biologia i els nens parlaven de com es desenvolupaven els seus cossos, va entendre que aquelles coses que li passaven amb el seu pare no eren normals, no era el que hauria d'estar vivint una nena de 10 anys.

Ha confessat que un altre aspecte que li va fer repensar-se la situació que estava vivint, va ser quan el seu pare li posava pornografia i ella veia que no eren nens: "Tampoc era una nena petita i el seu pare. Eren dues persones adultes. Estava començant a veure que això no estava bé", va puntualitzar.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Quan ella es va adonar de tot el que passava, va callar. No ho va explicar a ningú, ni a una amiga, ni a la seva mare, a cap persona. Ella se sentia culpable, perquè el seu pare li va fer sentir que tenia la culpa de que això estigues passant: "Des de molt petita, el meu pare sempre em deia que jo el buscava, que jo volia això. Jo sentia que era la meva culpa, que estava fent alguna cosa malament".

No ho va voler explicar a ningú, perquè pensava que els altres també la veurien com a culpable i la titllarien com la "dolenta de la història". El pare encara justificava això que li estava fent explicant-li que era normal, que a totes les seves amigues els seus pares feien el mateix, però ella sabia que això no era veritat, que les seves amigues no estaven en aquella situació, però, tot i això, no ho explicava per por a que la gent creies que era la culpable i no la víctima.

"Jo tenia 12 anys i cada cop la situació era més intensa, ell cada cop volia més. Llavors, va arribar un moment que ja no podia aguantar-ho i vaig acabar explicant a tres amigues meves tot el que m'estava passant", així va ser com la Irene va acabar confessant que el seu pare abusava d'ella, quan ja no podia més, quan es va trobar al límit.

No va ser fins un any més tard d'aquesta confessió, que la Irene va comentar-ho amb una professora, perquè ella assenyala que no li podia explicar a la seva mare que el seu pare abusava d'ella, ja que la mare també va patir abusos sexuals per part del pare de la Irene: "No em veia amb cor de dir-li a la meva mare que jo també estava passant per aquesta situació amb el meu pare". Llavors, va ser la docent qui ràpidament va traslladar tota la informació a la seva mare i es va activar el protocol d'abús infantil a l'escola.

La denúncia es va presentar poc després i durant la confessió que va fer la Irene davant dels Mossos d'Esquadra l'acompanyava la seva professora i no la seva mare: "No em veia preparada per explicar tot davant de la meva mare. No podia, em feia vergonya, perquè jo encara sentia que era la meva culpa".

"Vaig anar a fer-me una revisió, però al centre mèdic mai me la van fer. Era molt important per a un judici una revisió, però, finalment, jo no tenia cap prova mèdica", relata la Irene. Dos dies després es va celebrar un judici a porta tancada a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, però no es va aconseguir condemnar al pare per abusos sexuals. Després de la celebració de dos judicis, el primer quan ho va denunciar amb 14 anys i el judici final el 2023, la Irene apunta que el problema no és que el seu pare no estigui a la presó per abusos, sinó que ella no té cap mena de protecció: "Ell es pot apropar a mi tot el que vulgui, perquè no hi ha cap ordre d'allunyament". Fins fa un any, la Irene no podia sortir de casa, perquè tenia por: "Sap on visc, em feia molta por."

Ara explica que ja no té angoixa. Actualment, fa xarrades de reflexió sobre la situació de les persones que han patit abusos i ella considera que les víctimes no estan protegides: "Pensava que se'ns cuidava més i m'estic adonant que no". La jove ha aclarit: “Abans pensava que se li estava donant molta més importància a tot això, però després d'haver passat tot el procés judicial, m'adono que no estem protegides de res i em sap molt greu. I és que moltes vegades passes un abús i l'ajuda psicològica és mínima”.

Ha remarcat la importància que les persones sàpiguen que aquestes coses succeeixen, que no s'han de silenciar: "Jo quan no ho deia a ningú, pensava que estava boja per com em sentia i el que pensava del fet que el meu pare abusés de mi, que estava malament pensar això d'un abús", ha comentat la Irene.

En aquestes situacions el fet de compartir el testimoni pot ajudar a conscienciar a la societat sobre aquestes problemàtiques que existeixen, i que per desgràcia cada vegada s'accentuen més. A més, aquests testimonis també poden servir d'encoratjador perquè altres persones que estiguin passant per una situació similar no se sentin soles i puguin fer front a l’infern que estan vivint.