La feina darrere d'una donació d'òrgans: "parlem de la pèrdua del seu familiar"

Barcelona

Un any més, Catalunya ha batut nou rècord de trasplantaments i de donació d'òrgans. 1.393 trasplantaments de 384 donants cadàvers i 187 donants vius –de ronyó– el que ens situa com a líders i referents mundials en aquest àmbit. Aquestes xifres suposen una mitjana de 3,8 intervencions quirúrgiques al dia. Malgrat aquestes bones dades, n'hi ha una que desperta preguntes com que també ha pujat 4 punts el percentatge de negatives familiars a la donació, és a dir, de negar-se a donar els òrgans del seu familiar mort.

Darrere de cada trasplantament hi ha una història que enllaça vida i mort, tristesa i esperança. Però també generositat, com és el cas dels donants en vida. Al novembre, a 'El Balcó' escoltàvem el testimoni de l'escriptor, Enrique Vila-Matas, qui va rebre un ronyó de la seva dona, la Paula, qui parlava de "celebració de vida".

I darrere l'èxit d'aquestes dades hi ha uns equips humans increïbles, capaços de resoldre complicades combinacions entre donants i malalts. Són els equips de donacions, que són el primer pas per un trasplantament. Avui parlem amb dues persones que lideren aquests equips, que comparteixen ofici i nervis. Van estudiar la mateixa especialitat, però en un moment determinat van fer el salt al món de les donacions. La doctora Núria Masnou, de responsable de coordinació d'òrgans i teixits de l'Hospital Trueta de Girona; i el doctor Gabriel Moreno, director del programa de trasplantaments de l'Hospital de Bellvitge.

La feina d'un coordinador de donacions

"És una feina que fem des dels nostres principis i valors", explica el doctor Moreno, que afegeix que l'agraïment ve de les persones, però "sobretot en veure que hem aconseguit un òrgan per algú que estava en llista d'espera". Aquest és un final que no es podria aconseguir sense ells, que són la primera baula d'un procés llarg. La doctora Masnou detalla la seva feina: "nosaltres ens encarreguem de la donació, sense donant no hi ha trasplantament".

La feina principal és avaluar si el pacient, una vegada mort, pot donar o no. I en cas que mori sense haver deixat res per escrit, "acostar-se a les famílies per preguntar-los què els sembla". Un moment que tots dos defineixen com a complicat, tot i que el doctor Moreno insisteix que estan formats per donar tota l'atenció en el final de la vida del pacient i en el procés posterior amb les famílies: "estem parlant de la mateixa mort del pacient o de la pèrdua d'un familiar".

Dedicar-se a les donacions

La doctora Masnou es va endinsar en aquest món arran d'una "crisi professional". Ella, com a metgessa d'intensius, va anar a visitar un pacient que havia tractat i el resultat no va ser el que esperava: "em va fer qüestionar què fèiem i la capacitat il·limitada per demorar la mort de les persones". Va decidir que la supervivència no havia de ser a qualsevol preu i es va interessar pel final de vida, sobretot pels trasplantaments, que li van semblar "una cosa màgica" durant la seva residència a l'hospital de Bellvitge.

En el cas del doctor Moreno, ell va treballar els seus primers anys també en medicina intensiva. No va tenir cap crisi, simplement li van oferir la possibilitat d'entrar en el món de la donació i els trasplantaments i va dir que sí. Ha estat cinc anys sent coordinador i ara és el director del projecte, tot i que no ha deixat el contacte amb les famílies. Creu que és important l'experiència, ja que la de les donacions i trasplantaments és una especialització que "requereix moltes habilitats comunicatives i de gestionar les emocions".

Per ser donant

Per ser donant només cal entrar a 'La Meva Salut' i dirigir-se a l'apartat de donacions. Allà es pregunta si es vol ser donant, es marca que sí i, tot i no tenir un registre, queda escrit. L'altra opció, que sobretot fa la gent que té malalties, és fer un document de voluntats anticipades, o simplement parlar-ho amb la família. La doctora Masnou destaca que és una bona opció que "treu un pes de sobre els familiars" perquè en el moment de decidir no ho hauran de fer, ja que "estaran fent allò que tu volies".