El Museu d'Art de Girona recupera «les oblidades» de principis de segle XX

Girona

Per què Toulousse-Lautrec i no Lola Anglada? Per què Manet i no Juliette Wytsman? Per què Renoir i no Clémentine-Hélène Dufau? Potser només per una qüestió de gènere. Ja no ho sabrem mai i com aquestes preguntes, ens en podríem fer moltes altres relacionades amb la dona i la història de l'art. Fins al dia 26 de febrer es pot visitar al museu d'Art de Girona l'exposició "Feresa de Silenci. Les artistes de la revista Feminal", un suplement de La Il·lustració Catalana dirigit i escrit per dones interessades en l'art que entre 1907 i 1917, que van intentar donar sortida i publicitat a altres dones que difícilment, tenien cap més alternativa perquè el món pogués conèixer la seva creativitat.

"De la revista Feminal vam treure més de 70 noms. Només vam poder recuperar obres d'una vintena d'elles" explica Elina Norandi, comissària de l'exposició, historiadora i crítica d'art feminista. "Algunes d'elles, com Lluïsa Vidal o Lola Anglada, van ser professionals de l'art perquè van renunciar a casar-se i tenir fills". D'altres, en canvi, ser esposes i mares va anar en detriment de la seva obra. "Moltes d'aquestes dones van tenir obstacles per exposar i ser reconegudes i les seves carreres van caure en l'oblit" apunta Norandi. I a més, també afegeix que hi ha casos, que quan els fills ja eren grans i marxaven de casa, després tornaven als pinzells. "Això em provoca tristesa".

No només tenien problemes per exposar, sinó també per aprendre. I és que en les acadèmies que es van crear durant el segle XVIII a Barcelona, les dones no tenien permès entrar ni com a professores ni com a alumnes. No va ser fins a finals del segle XIX, i "gràcies a la força que estava fent la segona onada del moviment feminista", que les acadèmies van començar a obrir les portes a les noies. "Però no a qualsevol assignatura: feien assignatures exclusives de dones i no tenien l'oportunitat de fer dibuix al natural", apunta Norandi.

En aquest context, enmig de la segona onada del feminisme, és quan neix la revista Feminal. La seva directora va ser Carme Karr, una dona burgesa que s'inspira en publicacions similars -fetes per dones i per a dones- de França. Ara, s'han recuperat obres publicades en aquesta revista a l'exposició, tot i que, com apunta la seva comissària "n'hi ha moltes que pensem que no recuperarem mai", sobretot tenint en compte que entremig hi ha hagut la guerra civil. "Si les obres no són valorades, s'acaben perdent" diu l'Elina, i afegeix, que rebuscant pintures per fer aquesta exposició també han trobat famílies que "malgrat el temps que ha passat, han conservat aquestes obres i ens les han deixat per exposar".

Tot i que diu que totes "són un tresor", n'hi ha una que segons la comissària capta l'atenció de tothom: el retrat de l'autora Clémentine-Hélène Dufau. "Ve de l'Orsay, i és curiós perquè l'equip del museu ens va enviar un correu felicitant-nos perquè ni a França els havien demanat aquesta obra".

"El meu desig és que cada vegada s'estudiïn més dones a les universitats" conclou Norandi. "Crec que gràcies a la feina dels historiadors i historiadores això arribarà a ser una realitat. Arribarà un moment que no podrem trobar excuses per no exposar dones".

Ampliar