Montse Sánchez: "la dona futbolista per desgràcia sempre ha de demostrar"

Andorra la Vella

Montse Sánchez és la veu del futbol femení. Sense ella no s'explicaria la història de la lluita per la igualtat en aquest esport tan masculinitzat.

La Montse neix a Andorra la Vella el 19 de juny de 1973 i no ho fa sola. L'acompanya la seva bessona, Sílvia, amb qui mantindrà per sempre una relació i una complicitat "extremadament especial".

Son filles de Gregorio i Jenara, immigrants espanyols instal·lats al país a finals dels anys seixanta i per elles els seus ídols i herois, especialment ell, ja que amb només 16 anys perden la mare.

Totes dues estudien a Ciutat de Valls, primer a l'escola francesa i després a l'espanyola ja que els costava l'idioma.

Ampliar

Cerrar

Com a anècdota de la infància, la Montse relata que manté una relació "molt particular" amb les arrecades perquè les perd totes. I perquè no la renyessin, agafava d'amagat les de la seva germana, acabant perdent les de totes dues.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Des de molt petita manifesta molt interès per l'esport. Comença practicant atletisme (avui encara ostenta el rècord d'Andorra de 5km marxa) i és que per ella la pràctica esportiva aporta "uns valors diferents, un jo interior molt important". La seva incursió a la marxa atlética va començar per casualitat, en un moment en què el CAVA preparava la lliga catalana i necessitava marxadors per competir. Ho va provar i li va agradar, fins el punt d'aconseguir el rècord nacional.

Ampliar

Cerrar

Comença molt tard en el món del futbol. I també de casualitat: en una patxanga a final de la temporada atlètica, a l'entrada de l'estadi comunal, una noia se li va acostar i li va dir si voldria formar part d'un equip femení que estaven muntant. Es tractava de la Xaro del Megadones.

No obstant, la relació amb la pilota no li és aliena. A casa, es respira molt ambient futboler. El seu pare, aficionat del Reial Madrid, no es perdia cap partit. De fet, un dels seus millors records d'infància era veure el futbol en família els diumenges.

Fora de l'escola, la Montse practicava "el millor futbol possible, el del carrer" a Prada Casadet, al costat, entre d'altres, de l'Ilde Lima. El pati interior de l'edifici estava dissenyat de manera ideal per jugar-hi: hi havia dos bancs semicirculars a cada punta que feien de porteria i així hi passaven moltes hores.

Els inicis del futbol femení a Andorra van ser molt difícils. Quan va començar el Megadones, el conseller d'esports del comú d'Andorra la Vella d'aquell moment les va exigir que "demostressin" que eren serioses per disposar de les instal·lacions comunals. "I ho vam fer perquè aquella lliga la vam guanyar invictes". A l'any següent, el conseller va obrir els Serradells per elles i les va permetre escollir horaris d'entrenament i de partits. Fins aleshores, entrenaven a l'iglú, la pista exterior dels Serradells no homologada, on acabaven a les 11 de la nit d'entrenar, i jugaven a la 'nevera', el pavelló d'hoquei de l'estadi comunal. No tenien camp, ni instal·lacions, ni recursos i tot així van superar tots els obstacles. "Amb la il·lusió no ens va importar res" explica.

Ampliar

Cerrar

El primer equip femení en la història del futbol andorrà era la novetat en un país petit i poc preparat. Van sentir moltes crítiques però també molta gent les va recolzar. Tant és així, que omplien la grada del Serradells cada partit. La Montse recorda que hi havia un aficionat que pagava 500 pessetes pel primer gol que marcaven i mil pel quart. No se'n perdia cap i "només per aquest petit gest, ja valia la pena jugar" diu. "La llàstima és que la dona sempre ha de demostrar" explica en relació a com avui encara es dubta de la capacitat de les jugadores.

Montse Sánchez assegura no haver sentit massa paraules grosses des de la grada: "algun cop m'han dit 'ves a fregar plats' però també molts 'olés'. Em quedo amb allò que és positiu".

L'etapa del Megadones la recorda amb molta emoció: "va ser super maca, vaig poder fer l'esport que m'agradava i que no vaig poder practicar fins molt tard". Eren un grup d'amigues que sentien passió pel què feien, valentes i decidides i amb les idees molt clares.

Creu que el projecte no va tenir continuitat per un excès d'ambició, de voler ser professionals. I amb la distància que dóna el temps, creu que el seu èxit hauria estat "mantenir-lo amb el cor". Reconeix que li hagués agradat "entrenar nenes del Megadones" i creu que d'haver pujat a primera divisió (hi van estar a punt) potser el futbol femení hauria esclatat abans al país.

Convençuda, considera que aquell grup d'amigues amb ambició va obrir el camí de no retorn per al reconeixement del futbol femení al país i el seu èxit posterior, i li és indiferent si és reconeix prou o nou la seva aportació: "A la dona quan se li reconeix prou el què fa? No es pot esperar a que et donin el copet a l'esquena per tirar endavant".

El moment dolç que viu el futbol femení avui és fruit d'aquell intens treball de quasi una dècada: "aquesta feina l'havia de fer la dona, amb sacrifici, constància i perserverança" detalla, i afegeig: "a les dones quan se'ns fica alguna cosa al cap som tossudes i ho aconseguim". I tot i que s'està lluny dels equips masculins, s'ha avançat força fins el punt que ja hi ha molts països que estan equiparant les seleccions masculina i femenina.

Considera molt injust que fins aquest 2022 no s'hagi aconseguit un conveni com cal pel futbol femení a Espanya, però també pensa que, malgrat ser necessari equiparar en condicions i salaris jugadores i jugadors, "és exagerat el què es paga per un futbolista de primera; cal equiparar els salaris però no pagar aquestes barbaritats; hem patit una pandèmia i un metge que salva vides cobra molt menys que un senyor per guanyar una lliga".

Si bé sobre el terreny de joc les dones estan prenent major protagonisme no és produeix el mateix fenòmen a les banquetes. Hi ha encara molt poques dones entrenadores. De fet, durant 17 anys Montse Sánchez ha estat l'única a Andorra. Ara n'hi ha la Catia da Silva a l'ENFAF, i la Patri a l'Atlètic d'Escaldes. Però reconeix que no és fàcil: "s'ha de ser una mica valenta, enfrontar-te a un món d'homes, tenir les idees molt clares i saber molt bé com ho fas i què fas perquè tinguis segurat; si hi vas amb por, aquest món se't menja" explica. I considera que cada vegada n'hi haurà més, com ja hi ha moltes nenes jugant al futbol.

Ampliar

Cerrar

A la pregunta de si el futbol és un mon masclista, la Montse Sánchez no dubta: "Sí, ho és" però afegeix que "està canviant, tot i que costa molt perquè la desigualtat l'arrosseguem de molts anys".

També valora molt positivament que hi hagi un bon grapat de noies que vulguin ser àrbitre, un lloc també molt difícil que requereix de molta valentia: "si la dona ho té clar, que tiri endavant" recomana.

Més difícil, en canvi, veu a més dones entrenant equips masculins. I no perquè no hi hagi dones capacitades per poder-ho fer. Com a exemple, cita la seleccionadora de futbol sala femenina espanyola que podria perfectament entrenar el combinat masculí o qualsevol equip masculí de primera.

I a Andorra, ho veurem aviat? La Montse explica que fa anys un equip de futbol sala masculí li va proposar, però era un grup d'amics sense gaire aspiracions i "es va quedar allà". Però creu que aviat "un club voldrà ser pioner i el seguiran d'altres".

A la pregunta en què ha contribuït Montse Sánchez a la gran evolució del futbol femení, és clara: "he contribuït a crear persones, en valors com la motivació, el sacrifi, el treball, i l'empatia".

Reconeix haver fet molts sacrificis personals pel futbol i per les seves jugadores, fent coses que "només els pares fan pels seus fills; podria escriure un llibre" i creu que "el futbol també ha de ser això; un entrenador de base ha d'estar per aquestes coses", és a dir, per a la transmissions de valors i per educar a través de l'esport. "No hem d'oblidar que les jugadores són la teva imatge i jo volia anar amb elles amb el cap ben alt". Una característica essencial de Montse Sánchez a la banqueta és que mai no perd la compostura. I en disset anys d'entrenadora només l'han expulsat dos cops d'un partit de futbol, mentre que com a jugadora no ho ha estat mai.

Justament quan el futbol femení viu el seu millor moment i una evolució imparable decideix deixar-ho. La raó de fer un pas al costat ha estat purament personal: "he vist que el futbol femení està en bones mans i tocava dedicar més temps a mi i als meus".

Sobre el futur de la selecció femenina absoluta creu que passa forçosament per l'equiparació salarial i de condicions amb els col·legues masculins. I és, que segon diu, "el problema principal és la falta de recursos per a les noies que treballen, les quals no es poden permetre abandonar la feina llargues temporades per concentrar-se i disputar partits oficials. Antigament les classificacions es feien en un torneig d'una setmana i les jugadores podien agafar vacances. Però amb el nou sistema no hi ha feina que ho aguanti. De nou, cal equiparar les seleccions masculines i femenines" insisteix.

Sobre la sub19, creu que arribarà tant lluny "com la deixin" i assegura que venen unes generacions de futbolistes que faran grans coses.

També creu que aviat veurem més noies triomfant com Tere Morató, a qui va descobrir justament Montse Sánchez. Perquè sigui així reclama "les mateixes condicions que té el futbol masculí: instal·lacions, horaris d'entrenament, patrocinadors, contractes laborals...I el futbol farà el seu procés".

Malgrat fer una pausa com a entrenadora, el què no ha deixat és l'equip d'Special Olimpics. Què li aporta? "Tot. Si tots fossim com ells, la pandèmia hauria durat un mes" assegura.

Ara que té temps per ella, el dedica a fer esport, passar més estona amb els seus, a avorrir-se i a gaudir de la vida. I és que entrenar un equip de futbol necessita molta dedicació, molt de temps i molts sacrificis.

La veu indiscutible del futbol femení al país ha protagonitzat el setè capitol de la quarta temporada de Amb Veu de Dona, una sèrie patrocinada per Andorra Telecom i que compta amb el suport del Govern d'Andorra.