Isabel Lozano: "si tens por, no tens llibertat"

Andorra la Vella

La protagonista del cinquè capítol de "Amb veu de dona" va nèixer a Anserall el 2 de setembre de 1956 quan Elvis era el número 1 de les llistes d'èxits.

La seva mare havia cosit però fonamentalment es dedicava a les tasques domèstiques; i el seu pare, a qui li agradava molt l'esport, es va dedicar gairebé sempre al turisme, sent un pioner en portar jeeps d'excursions al país.

El pare procedia d'una família republicana, represaliada de la Guerra Civil i antifranquista. De fet, un tiet va morir a la batalla de l'Ebre i una tieta es va exiliar a Gibraltar.

La mare va néixer a Almeria, però de ben petita la família es va desplaçar a Barcelona, posteriorment a Camarassa i, "per coses de la vida", va conèixer el pare de l'Isabel a Tuixén, en una festa major, i posteriorment es van casar per acabar instal·lant-se a Anserall.

Lozano no guarda record d'aquesta etapa ja que quan era molt petita es traslladen a Escaldes, més concretament al carrer Estret, on va viure la resta de la seva vida.

Únete al canal de WhatsApp de la SER

La seva primera infancia va ser feliç, amb una relació molt estreta amb el català, idioma que ella volia parlar sempre -era de família de castellanoparlants- perquè de seguida va entendre que la tractaven millor.

La seva escolaritat va transcórrer primer a les monges que hi havia darrere l'hotel Espel, a Escaldes, i després a Ciutat de Valls. Als deu anys es produeix un fet que l'afecta molt directament i la trasbalsa. I és que la mare va entrar en una religió, la dels Testimonis de Jehovà, que provoca la interrupció dels seus estudis fins que finalment amb 12 anys els abandona. Per motius religiosos, per tant, va deixar d'estudiar en contra de la seva voluntat i aquest fet la marca per sempre. Per aquesta raó diu que "el problema del vel d'ara ho visco de manera molt personal".

Justament perquè va abandonar tan aviat els estudis que es va fer comunista: "perquè els estats protegíssin la infància; tenir dret a una educació i que no t'explotessin amb 13 anys".

La religió de la mare també va motivar la separació dels seus pares i el trasllat a Barcelona en una experiència que qualifica de "molt traumàtica". Per haver de deixar d'estudiar i per veure les grans diferències socials que hi havia (vivia al Besós, a prop de la Mina). "Per sort", al cap d'un any torna a Andorra i es posa a treballar.

Mai més ja no va tornar a marxar fora del país tot i estar-ne a punt. Va fer un viatge a Israel de jove i s'hi va estar en un kibutz, cosa que la va impressionar. Així que va decidir viure-hi una temporada. Va iniciar els papers per marxar però finalment va trobar pis i feina i finalment va desistir.

Ampliar

Cerrar

L'Andorra de la seva adolescència i joventut l'idolatra: "hi havia coses bones i dolentes, però era molt diferent; un país ple d'oportunitats, que permetia als joves properar i independitzar-se" explica, malgrat reconèixer les dures condicions laborals de l'època, amb horaris molt extensos, sense festius ni vacances. Va començar a la Perfumeria Júlia ("totes les jovenetes d'Escaldes hi treballàvem"), d'on sortia a la 1 de la matinada els caps de setmana per atendre els turistes. Malgrat els durs horaris, recorda Júlia Bonet amb respecte i admiració, de qui assegura haver "après molt" convertint-se en un dels referents de la seva vida.

Una anècdota del caràcter rebel que l'ha caracteritzat sempre arriba amb només 13 anys. I és que amb el primer sou es va tallar els cabells a l'estil garçon. I sempre més els ha portat curts, signe distintiu de la seva imatge.

Una altra anècdota que demostra la seva rebel·lia està relacionada amb la manera en com va aconseguir el passaport andorrà: en aquell moment s'havia de passar l'anomenat tribunal d'assimilació davant la Policia. I malgrat haver lliurat tota la documentació i preparar-se l'examen, en el moment de fer la prova va decidir negar-se a respondre les preguntes davant els agents, el que va motivar que li deneguessin el passaport.

Al cap del temps i després que la seva germana obtingués també la nacionalitat, va decidir tornar-hi i finalment el va aconseguir.

La seva entrada en política va ser als 16 anys, al PSUC a Andorra, secció del partit català conformat per exiliats republicants, alguns dels quals fundadors. Era l'única noia i la més jove. Participa en activitats fora de la frontera, especialment a la Seu d'Urgell, que aleshores eren clandestines. Un cop va rebre la visita de la Policia andorrana a casa perquè havia ciclostilat octavetes amb una convocatòria d'assemblea. I la van amenaçar amb fer-la fora del país: "en aquella època era habitual la frase de 'si no estàs d'acord ja saps on està la frontera'". No va tenir mai por malgrat ser la Seu una ciutat força militaritzada en ple franquisme.

Abandona el PSUC perquè creia que s'havia d'implicar en la política andorrana. Assegura que els exiliats estaven molt agraïts d'haver estat acollits i no volien immiscir-se als afers interns. Mantè per tant fortes discrepàncies fins que deixa el partit. I decideix implicar-se en l'incipient moviment associatiu andorrà, formant part de l'Associació de residents d'Andorra (ARA), el moviment Attac o l'ADMA.

Amb l'Associació de dones migrants, porta sovint el telèfon d'urgències per atendre víctimes de violència de gènere. Rebia moltes trucades en festius i caps de setmana. Un cas que recorda com especialment colpidor és el d'una dona a qui atén amb la policia qui deté finalment al marit. El batlle als dos dies el deixa lliure i s'amaga amb una escopeta sota el llit a esperar la dona amb la intenció de matar-la, cosa que finalment no va aconseguir. Un altre cas que explica és el d'una dona que, per escapar del marit, es va amagar a sota d'una escala amb quatre fills. En aquell moment no hi havia cap sensibilitat sobre la xacra de la violència de gènere, una situació oculta i amagada. "Era molt dur", recorda Lozano.

"Si no esperes res de la política, no passa factura"

Participa en la fundació del PS l'any 2000, on crea la secretaria de la dona. Però l'abandona aviat justament perquè no li accepten les llistes cremallera, la sortida d'Andorra de les llistes de paradisos fiscals o la despenalització de l'avortament al programa electoral de les generals de l'any següent. I cinc ays després funda Els Verds d'Andorra amb d'altres dissidents socialdemòcrates entre d'altres. En la primera incursió en unes eleccions generals, el programa del partit és qualificat pels adversaris de radical. "Ens vam presentar amb un programa perquè ens incloessin als Verds Europeus; crec que si era acceptat pels Verds europeus no devia ser radical" i recorda que "els primers a demanar que l'avinguda Meritxell i Carlemany fossin peatonals vam ser nosaltres; avui ningú pensaria que és radical".

Fins el moment ha estat l'única dona candidata a cap de Govern. Segons ella, "si ho vaig poder fer és perquè no vam tenir possibilitats polítiques; si n'haguéssim tingut no tinguis por que hi hauria hagut més d'un home interessat".

Considera que "si no esperes res de la política, no passa factura". I tampoc li ha implicat grans renúncies. Ara bé, creu que aquestes no son iguals en un home que en una dona: "darrere una gran política hi ha un gran divorci", diu citant l'expresidenta xilena Michelle Bachelet. En la seva opinió, les coses estan canviant "però molt lentament".

Ampliar

Cerrar

En l'àmbit polític també creu que "hem avançat" però assegura que "a la dona li falta ambició política i més solidaritat per ser candidata a cap de Govern". En la seva opinió, si moltes dones avui ocupen càrrecs polítics és "perquè és la filla de o la dona de; em sap greu dir-ho perquè soc feminista, però els falta una base política molt gran; és la quota femenina per quedar bé".

Creu que actualment no hi ha lideratge femení i que "la mort de Rosa Ferrer va ser una pèrdua molt important en aquest sentit".

També pensa que existeix una manera de liderar femenina menys testoterònica, més dialogant i amb més capacitat d'unitat.

"Cada poble té el govern que es mereix"

"Cada poble té el govern que ens mereix" i "el país no està preparat per un partit com Els Verds" són dues de les seves frases més criticades i que més l'han marcat en la seva trajectòria, però s'hi ratifica. "No critico gaire els polítics, en canvi sí critico l'actitud i la passivitat dels ciutadans".

Continua defensant aferrissadament el dret a l'avortament i està convençuda que aviat ho veurem reconegut. I aixo que ella no avortaria mai, perquè va viure una experiència molt traumàtica d'adolescent amb una amiga seva a la que va acompanyar en un avortament clandestí, al país. "Hem d'aconseguir que tota dona que vulgui avortar ho pugui fer; no és una cosa fàcil, és un moment molt delicat per a una dona, no és una juerga; el què cal és que un partit polític ho porti al programa, guanyi les eleccions i ho aprovi. Comencem per aquí" afirma, per afegir: "ara bé, hem de lluitar perquè aquesta societat no tingui dones que es vegin obligades a avortar perquè el 90% ho fa per motius econòmics".

Com veu la política andorrana avui, especialment els partits d'esquerres? "Hi ha partits d'esquerres a Andorra? Perquè no els veig" afirma amb ironia. "Cal que hi hagi gent nova, que tingui un esperit per lluitar per fer canviar les coses i no ho estic veient; això és el que més em dol".

No tornarà ni a l'activitat política ni al món associatiu. "Hi ha un temps per a tot i jo ja he dedicat molts anys, amb alguns parèntesis; arriba un moment que dius que ja li toca a d'altres; jo no puc lluitar pel meu futur, són altres que ho han de fer; no tenim planeta B, hem d'apartar els joves d'aquest individualisme imperant o no ho tindran gens fàcil".

Girant la vista enrere no canviaria res de la seva vida: "no he deixat mai de fer res per por; la vida es molt dura, de seguida ho vaig aprendre; i has de saber viure sense por, perquè si tens por no tens llibertat" assevera.

Isabel Lozano ha estat la protagonista del cinquè capítol de 'Amb veu de dona', una sèrie dedicada a repassar la història recent d'Andorra des d'una perspectiva de gènere que compta amb el suport del Govern d'Andorra i el patrocini d'Andorra Telecom.