Plec de lectura 5. Andreu Murillo

Maó

Andreu Murillo Tuduri (Maó, 1930-2007)

És un dels historiadors més significats de Menorca. Mestre de primària i llicenciat en Història Moderna, va publicar un gran nombre d'articles i obres de referència de l'edat mitjana a la moderna i la contemporània: Els jueus dins la societat menorquina del segle XIV (1990), El terme del Mercadal a l'època del Barroc (2008), La revolució menorquina de 1810 (1977), La Guerra Civil a Menorca (1997), entre d'altres.

Col·laborador amb l'Enciclopèdia de Menorca i la Gran Enciclopèdia Catalana, va mantenir una intensa activitat cultural des de l'Ateneu de Maó i l'Institut Menorquí d'Estudis. Intel·lectual compromès amb la seva terra des de posicions de l'esquerra nacionalista, va rebre el 1995 el Premi Josep M. Llompart als Premis 31 de desembre de l'Obra Cultural Balear, i el 2001 el Premi Ramon Llull. En l'àmbit polític va ser conseller de cultura del primer Consell Insular de Menorca (1979-1983), també forma part del Consell General Interinsular i va ser ponent redactor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983. Us oferim dos textos de Murillo que són prou declaradors de la seva tasca i els seus interessos intel·lectuals i politics.

EI començament del segle XX arrossegava la crisi de la guerra de Cuba, que havia provocat l'atur forçós, amb el remei d'enviar els sabaters a picar pedralla a la carretera. (...) Si bé d'una manera tímida havia començat la mecanització de la confecció de sabates-cal recordar que l'electrificació havia començat a Maó el 1892-, encara es treballava amb procediments artesanals, amb l'única novetat de la pràctica d'una mena de putting out, que havia representat un avenç en la racionalització de la feina, encara que hom continuava amb estructures preindustrials. Les manufactures del calçat, al llarg del darrer terç del segle XIX, s'havien estès des de Ciutadella fins a Alaior i Maó, i per aquest ordre s'entenia la importància de la producció.

Una economia inseparable de la crisi

La crisi de Cuba va remetre després de la independència de l'illa, i per un temps continuaria essent el principal mercat, però l'entrada inevitable d'aquella república antillana a l'àrea comercial nord-americana, amb una indústria absolutament competitiva pel seu modern utillatge, penjava com l'espasa de Damocles sobre les adormides consciències dels nombrosos empresaris de l'esmicolat minifundisme del sector del calçat a Menorca. La producció anual de l'illa-devers 280.000 parells de sabates-podia ser coberta amb l'activitat de poc més d'una setmana d'una empresa nord-americana com la Johnson & Rand Shoe Company de Saint Louis (Missouri).

Per un mal que li venia d'antuvi, el 1910 havia de tocar fons la primera indústria menorquina primera en el temps-: La Fabril Mahonesa (successora des de 1905 de la Industrial Mahonesa), que mantenia la fabrica de teixits de cotó a Cala Figuera, al llindar dels municipis de Maó i es Castell. La guerra de Secessió nord-americana i, seguidament, la fi de l'explotació esclavista del cotó del sud dels Estats Units havien fet minvar granment el ritme de producció, i la diferència de preu amb el cotó d'altres països controlats pels interessos britànics acabaria per pa- ralitzar els telers de la fàbrica de cala Figuera, la qual s'havia destacat sempre pels baixíssims salaris de les seves treballadores. El 1909, amb una producció de 319 tones de teixit, se situava en línia ascendent però no fou possible mantenir la situació. L'empresa que havia ocupat en altre temps devers 500 operaris, la majoria dones, el 1910 va acomiadar els 300 que hi restaven encara.

Una altra indústria important com a tal i profitosa econòmicament era la de la Sociedad Angloespañola de Motores Gasógenos y Maquinaria en General, originada a partir de La Maquinista Naval i fundada el 1895. Ocupava devers 500 homes i el seu tipus de producció era aquella que ara se'n diu puntera: motors d'explosió, embarcacions petites i mitjanes amb buc de ferro i/o de fusta, a vapor i a combustible liquid, estructures metàl·liques, grues fixes i mòbils, etc., etc. L'Anglo passava per un dels millors moments i, quan per atendre una forta comanda va demanar crèdits del Banco de Mahón una entitat privada constituïda amb capital local l'any 1882-, es va posar en evidència la situació de fallida del banc, que tenia invertits a l'Anglo i a la Fabril fins i tot els dipòsits dels petits estalvis de nombrosos particulars.

La banca menorquina- tota era autòctona, sense competència de capital extraillenc-, esmicolada en empreses minúscules, feia anys que incomplia la llei posant en circulació paper moneda amb la ficció de petites obligacions que feien un baix interès, però amb la particularitat que tals obligacions eren admeses pels comerços com a diner corrent al valor nominal, la qual cosa, per una part, provocava inflació i, per l'altra, no beneficiava l'estalviador. Arran de fer-se de domini públic la situació del Banco de Mahón, es va desfermar el pànic i tothom pretengué retirar en efectiu els dipòsits fets als bancs, i es va produir la fallida no tan sols del Banco de Mahón sinó també de Goñalons y Compañía (Maó), Banco del Comercio (Maó), Banco de Ciudadela, Fomento Industrial y Agricola de Menorca (Ciutadella) i Banco de Alayor. Es van salvar el Banco de Ferrerías i el Crédito Mercantil de Menorca, tot just creat aquest darrer.

Devers 800 persones van emigrar immediatament de l'illa. (...)

Si bé fallava la que se sol anomenar classe empresarial, era palès que també el sector financer es basava en uns capitals que, en lloc de multiplicar-se, s'havien exhaurit. Sens dubte, l'explotació de l'agricultura i la ramaderia menorquines donaven de si un rendiment que no abastava per a molta cosa més que la supervivència. Solament els grans terratinents podien mantenir un tren de vida que podríem anomenar de ca senyor, però la realitat que se'ns ha fet palesa amb el pas del temps és que, a mesura que a nivell planetari la indústria s'ha anat desenvolupant més i més, l'explotació agropecuària, amb explotacions amb la tipologia de les de Menorca, s'han vist impossibilitades de promoure cap mena d'acumulació de capital, i es dóna per descomptat que ja era així en època preindustrial. (...)

Però si tampoc la indústria no donava el rendiment esperat, no solament se n'ha d'acusar la mancança d'una autèntica burgesia. Malgrat la presència d'una primerenca consciència proletària, hem de convenir en la mancança d'un autèntic moviment obrer. (...)